Scroll 2025

Aquesta frase ens recorda que les pèrdues als mercats
financers no són lineals: una caiguda del 50% no es compensa amb un guany del 50%, sinó que exigeix ​​un impressionant 100% de recuperació per tornar al punt de partida. Aquest és el poder de l'asimetria en les inversions.

Controlar el risc és assegurar que el camí de tornada no sigui una muntanya impossible d'escalar. És a dir, és més important “no matar-se” quan t'equivoques que no tenir un gran èxit quan encertes...

Recorda, tant als mercats com a la vida, sobreviure és la clau per prosperar.

El món de les inversions sovint es percep com un camp de batalla, on perquè uns guanyin, altres han de perdre. Però això no podria estar més lluny de la realitat: la inversió no és un joc de suma zero, ja que la riquesa tampoc és una magnitud fixa: el seu valor augmenta a mesura que descobrim formes més eficients i innovadores de fer les coses.

L'optimisme informat ens recorda que, encara que hi hagi retrocessos temporals, les inversions impulsen empreses que generen ocupació, desenvolupen tecnologia i milloren la nostra qualitat de vida. En un horitzó a llarg termini, els mercats recompensen els que aposten pel progrés i la innovació.

Així que, mentre el pessimisme pot sonar versemblant i atractiu, l'optimisme és la força que mou el món i genera riquesa per a tothom. Estàs invertint avui en les idees que construiran el demà?

Aquesta frase del cèlebre fundador de la gestora Oaktree Capital Management ens recorda una veritat profunda sobre els mercats i la gestió del risc: la veritable incertesa i els perills estan en allò que no es veu, en allò que no s'anticipa o, fins i tot pitjor, en allò que se subestima.

Marks és cèlebre per desenvolupar el que ell anomena “pensament de segon nivell”, que bàsicament consisteix a anar més enllà del que és obvi. No es tracta només de "què és bo?", sinó "què és bo i no està ja descomptat pel mercat?"

Un exemple brillant de la seva visió va passar el 2007, just abans de la crisi financera global, quan Marks va enviar una nota als seus clients titulada "el risc invisible". Hi advertia sobre els perills d'assumir que el món estava en un estat d'equilibri perfecte simplement perquè les coses "es veien bé". Va assenyalar que, quan els inversors pensen que el risc està controlat, és quan sol ser més alt. El que va passar després ja és als llibres d'història.

La lliçó és clara: el risc mai desapareix, simplement canvia de forma. En un món ple d'incerteses, el pensament crític i una gestió disciplinada són les nostres millors eines.

Tim Notke va ser un entrenador de bàsquet de secundària als Estats Units i la seva frase emfatitza la importància de l'esforç i la dedicació per sobre de les habilitats innates.

El talent obre portes, però només el treball dur les manté obertes. En un món on la informació flueix més de pressa que mai, la diferència no està només en el que saps, sinó en quant t'esforces per seguir aprenent i aplicant-ho.

Kahneman i Tversky van demostrar que, quan les persones han d'avaluar la probabilitat d'un esdeveniment, es deixen portar per l'anomenat biaix de representativitat. La representativitat és una drecera que utilitzem els éssers humans per estimar probabilitats: en lloc de calcular la veritable probabilitat matemàtica, el que fem és estimar-la d'acord amb l'encaix que té l'esdeveniment en un prototip mental que ja tenim interioritzat.

L'exemple més icònic d'aquest biaix és el problema de Linda:

La Linda té 31 anys, és soltera, extravertida i intel·ligent. Es va especialitzar en filosofia. Quan era estudiant, estava profundament preocupada per temes de discriminació i justícia social, i participava en manifestacions antinuclears.

Als participants se'ls va preguntar:

1. És més probable que la Linda sigui caixera d'un banc?
2. O que sigui caixera d'un banc i activista feminista?

La immensa majoria de la gent tria la segona opció perquè encaixa millor amb la descripció de la Linda. No obstant això, matemàticament, aquesta resposta és incorrecta. La probabilitat que passi A i B (ser caixera i activista) sempre és menor que la probabilitat que passi només A (ser caixera).

Això demostra que les nostres ments confonen plausibilitat amb probabilitat, cosa que ens porta a errors sistemàtics en la presa de decisions.

Als mercats, aquest mateix biaix es manifesta quan els inversors afavoreixen fons o estratègies d'inversió d'acord amb la narrativa en lloc de la probabilitat d'èxit real.

Per exemple, si un fons té un gestor carismàtic, una estratègia innovadora i una història convincent, molts inversors ho percebran com a més reeixit que un fons que simplement té bons resultats. Però la realitat és que una història atractiva no millora la rendibilitat esperada.

El rendiment d'un fons depèn de factors objectius, com el cost, la diversificació i la consistència, no de la història que l'envolta. Elegir un fons basant-se en la seva narrativa és com triar l'opció incorrecta en el problema de Linda: intuïtivament seductor, però estadísticament erroni.

El que crida l'atenció d'aquesta frase és que es va pronunciar el 2007, quan era CEO de Citigroup, referint-se que mentre hi hagués liquiditat en el sistema, els bancs havien de continuar prestant, encara que la bombolla de les hipoteques subprime ja donava senyals evidents de sobreescalfament.

Poc després, va arribar la crisi del 2008 i la música es va aturar de cop.

Aquesta frase il·lustra diversos conceptes clau:

• La pressió de mercat: Encara que els riscos siguin evidents, els gestors no es poden quedar fora mentre la festa segueix.
• El comportament de manada: Tots saben que la bombolla explotarà, però ningú vol ser el primer a sortir-se'n.
• La miopia del curt termini: Els incentius de molts actors financers estan dissenyats per maximitzar el rendiment immediat, sense preocupar-se per les conseqüències a llarg termini.

En definitiva, és difícil anar-se'n de la festa quan la música segueix sonant.

Això sí, quan posen la lenta i encenen els llums de la discoteca, tots s'amuntegaran a la porta de sortida i patirem risc d'esclafament. Això no obstant, solen existir indicis que ens han d'alertar que s'acosta l'hora en què la discoteca tancarà.

Quan arribi aquest moment, segueix ballant... però tan a prop com sigui possible de la sortida d'emergència.

Aquesta frase encapsula una de les claus més importants per construir riquesa: l'estalvi sistemàtic abans de la despesa impulsiva. Un exemple real d'aquest principi és Ronald Read, un humil conserge i mecànic que va sorprendre el món en deixar una fortuna de més de 8 milions de dòlars.

Com ho va aconseguir sense un salari alt ni un negoci milionari? 

• Estalviar disciplinadament al llarg de la seva vida.
• Va viure per sota de les seves possibilitats i va evitar despeses innecessàries.
• Va invertir en accions sòlides i amb bons dividends, mentre reinvertia els seus guanys.
• Va deixar que l'interès compost fes la seva màgia durant dècades.

La gran lliçó: No necessites guanyar milions per construir riquesa, sinó adoptar hàbits financers intel·ligents i jugar a llarg termini.

Al món de la inversió, aquesta frase no només és elegant: és essencial.

He conegut inversors carregats de certeses, presos dels seus prejudicis. Persones que ja “saben” com funciona el mercat, quins actius valen i quins no. No obstant, poques vegades tenen èxit, ja que el mercat no premia la rigidesa mental, sinó la humilitat intel·lectual.

En la meva experiència, és molt més útil buscar activament allò que contradiu les teves idees que allò que les confirma.

Les idees sòlides s'enforteixen quan se les qüestiona; les febles només viuen si ningú les desafia.

Invertir amb maduresa és sotmetre les teves conviccions al foc creuat de l'evidència. No per destruir-les, sinó per veure si resisteixen.

Als mercats i a la vida, el veritable desgast no prové gairebé mai del que passa, sinó del que temem que podria succeir. Fallen per anticipar erròniament un desenllaç que no arribarà mai.

Com a inversor, has d'aprendre a distingir entre el risc real i la por projectada per la teva imaginació. Si no ho fas, el pànic prendrà les decisions per tu.

Si tens dubtes, recorda aquesta màxima: el cervell humà sobreestima els escenaris negatius extrems. Això és adaptatiu: millor prevenir un perill inexistent que subestimar-ne un de real. La història demostra, però, que els pitjors escenaris són excepcionals. La immensa majoria dels riscos es resolen de manera menys destructiva del que som capaços d'imaginar.

Algunes vegades, a les meves reunions amb clients, surt la pregunta següent: quina és la millor inversió? Jo no tinc dubtes i la meva resposta no canvia, sobretot quan hi ha gent jove a la sala:

Ni accions ni propietats. Ni cases ni cotxes. Inverteix en tu mateix, a aprendre! No parlo de títols, sinó de potenciar la curiositat, de connectar amb altres creadors, de saber-ne més cada dia. A la inversió en coneixement no se la pot emportar cap crisi.

Els que avui estan millor són els que al seu dia van invertir a saber, a potenciar el seu capital humà. Aprendre és sens dubte la millor inversió… i a més no paga impostos!

Tots comencem amb prudència: llegim, preguntem, invertim poc i mirem la pantalla com si fos un semàfor. Fins que arriba el primer gran encert. Llavors alguna cosa canvia. La ment s'explica un relat: “sabia el que feia”. El biaix de correspondència i l'excés de confiança fan la seva feina en silenci. Pugem la mida de les posicions, relaxem la disciplina, ens molesta diversificar i confonem una ratxa amb un mètode. L'eufòria es disfressa de lucidesa.

Kostolany no menysprea el guany; adverteix de l'efecte secundari. Guanyar una vegada és fantàstic… i perillós si et porta a creure que has desxifrat el mercat. L'economia conductual ho ha descrit amb precisió: quan l'ego pren el volant, els fets passen al seient del darrere. Per això l'ofici de l'inversor no és “encertar sempre”, sinó gestionar asimetries: perdre poc quan falles i capturar de forma serena quan encertes. Estratègia abans que impuls, procés abans que relat, regles abans que opinions.

La constància no neix de la brillantor d'una operació, sinó d'hàbits avorrits: revisió periòdica del pla, informació de qualitat, control del risc i una humilitat gairebé obstinada. Cap fred avui. Resultats demà.

La meva dona solia preparar cama de xai rostida seguint un ritual que m'intrigava: tallava l'os que sobresortia abans de ficar la peça al forn. Era una operació complexa i, a parer meu, innecessària. Un dia, li vaig preguntar per què ho feia i em va respondre que així li havia ensenyat la seva mare. Intrigat, vaig preguntar a la meva sogra i vaig descobrir la veritable raó: el seu forn era massa petit per a la peça sencera. Al nostre cabia perfectament. Havíem perpetuat un procés laboriós sense qüestionar-ne el motiu.

Aquesta anècdota domèstica em va recordar al famós experiment dels micos, els plàtans i l'escala, una paràbola que il·lustra com les normes i els comportaments es perpetuen sense qüestionar la seva raó de ser. En l'experiment (encara que mai no es va realitzar realment), cinc micos són col·locats en una gàbia amb un raïm de plàtans penjant sobre una escala. Cada vegada que un mico intenta pujar, els altres són ruixats amb aigua freda. Els micos aviat aprenen a evitar l'escala i castiguen el que pretén pujar. Fins i tot quan es reemplacen els micos originals per nous que mai han patit l'aigua, el grup segueix impedint que ningú pugi. Al final, cap dels micos sap per què, però tots obeeixen la regla tàcita.

Al món financer, aquest tipus de conformisme s'observa constantment. Per exemple, moltes gestores es resisteixen a integrar estratègies d'inversió basades en intel·ligència artificial o ESG perquè consideren que “no calen” o “no és com sempre s'ha fet”. Tanmateix, aquestes estratègies poden aportar un diferencial competitiu. Otro ejemplo: durant dècades, assignar un pes significatiu a la renda fixa era sinònim de seguretat. Quan els tipus d'interès van arribar a situar-se en territori negatiu, es va donar la circumstància que el risc real dels perfils conservadors era superior al dels perfils decidits i, tot i això, pocs inversors es van qüestionar el seu posicionament tradicional en renda fixa.

Quan perpetuem tradicions sense analitzar-les, correm el risc de prendre decisions desfasades amb la realitat del mercat. Com a la història dels micos, evitem pujar l'escala (o tallem l'os del be) sense recordar ni tan sols per què ho fem.

En un món en constant canvi, qüestionar les normes establertes no és només recomanable, sinó que és imprescindible. Les estratègies que van funcionar en el passat no necessàriament són útils avui. Innovar, adaptar-se i, sobretot, pensar críticament són habilitats clau per sobreviure en un entorn competitiu.

Alguna vegada t'has trobat atrapat en una decisió que semblava lògica al principi, però que va acabar portant-te a un lloc absurd? Benvingut a la subhasta del dòlar, un experiment que ens mostra com les emocions poden prendre el control de les nostres decisions financeres.

Aquest experiment va ser dissenyat per l'economista Martin Shubik per demostrar com les nostres emocions i biaixos ens poden portar a prendre decisions irracionals fins i tot en escenaris aparentment simples: subhastar un bitllet d'un dòlar. Les regles eren clares: qui fes la licitació més alta es quedaria amb el bitllet, però tant el guanyador com el segon postor havien de pagar la suma de la seva última oferta.

Tot començava de forma raonable, amb ofertes petites, però aviat la dinàmica canviava. A mesura que les licitacions s'acostaven al valor nominal del bitllet, la majoria dels participants començaven a abandonar el joc. No obstant això, els dos postors principals solien enfrontar-se en una competència irracional, atrapats per la por de quedar-se amb la segona posició i perdre els seus diners sense rebre res.

Per exemple, si el primer postor ofereix 1,10 dòlars, el segon preferirà oferir 1,20 dòlars, ja que perdria menys obtenint el bitllet que abandonant la subhasta. El resultat era demolidor: no era estrany que el bitllet d'un dòlar es vengués per 5, 10 o fins i tot més dòlars. En una ocasió, la subhasta va acabar amb un dòlar venut per 20 dòlars, deixant els postors atrapats en un cicle absurd de pèrdues creixents.

En aquest experiment, entren en escena alguns biaixos ben coneguts. En primer lloc, tenim l'aversió a les pèrdues: els postors no volien abandonar perquè implicava acceptar una pèrdua segura. Un altre biaix és potser menys conegut: el cost enfonsat, que és el creixent i de vegades insuportable dolor d'abandonar un projecte, a mesura que les quantitats invertides en ell són cada vegada més grans. Per últim, tenim l'efecte d'ancoratge: la percepció inicial del valor (1 dòlar) ancorava les expectatives, i encara que la realitat canviava, els postors seguien actuant basats en aquest punt de referència.

Moralitat: Quantes vegades ens aferrem a una acció perdedora perquè ja hi hem invertit massa temps o diners? Heu fet concessions creixents per salvar un acord en una negociació, que us ha portat a acceptar termes inassumibles a l'inici? Reconèixer la pèrdua i sortir a temps pot ser la decisió més sàvia. Des de les relacions personals fins als projectes professionals, saber quan retirar-se és una habilitat valuosa.

La present publicació s'ha generat gràcies a la idea original de Javier Marsal Moyano. Cada any, els estrategs més influents de Wall Street publiquen les seves estimacions per al tancament de l'S&P 500. Són els més ben pagats, tenen accés a les millors eines i dades, i, això no obstant, els resultats són desastrosos. No només fallen, sinó que l'índex ha tancat fora del rang d'estimacions en els darrers quatre anys.

Quatre anys d'errors (i comptant)

• 2021: Estrategs participants: 15
  Estimació mitjana: 4.000
  Rang: 3.800 (mínim) – 4.200 (màxim)
  Tancament real: 4.766 ❌ Fora del rang
• 2022: Estrategs participants: 20
  Estimació mitjana: 4.865
  Rang: 4.400 (mínim) – 5.330 (màxim)
  Tancament real: 3.839 ❌ Fora del rang
• 2023: Estrategs participants: 18
  Estimació mitjana: 4.000
  Rang: 3.500 (mínim) – 4.300 (màxim)
  Tancament real: 4.769 ❌ Fora del rang
• 2024: Estrategs participants: 19
  Estimació mitjana: 4.850
  Rang: 4.200 (mínim) – 5.200 (màxim)
  Tancament real: 5.881 ❌ Fora del rang
• 2025: Estrategs participants: 19
  Estimació mitjana: 6.600
  Rang: 6.000 (mínim) – 7.100 (màxim)

Conclusió demolidora: No és que els analistes hagin estat massa optimistes o massa pessimistes. És que, sistemàticament, el mercat ha tancat fora del seu rang d'estimacions. Ni un sol dels estrategs ha permès que, amb la seva estimació, el valor final de l'índex hagi quedat entre el màxim i el mínim del rang.

Com utilitzar aquesta informació?
Si els millors estrategs de Wall Street no poden predir el tancament de l'S&P 500, què fem amb aquestes estimacions?

🔹 No confiïs cegament en prediccions. La inversió no és encertar el nombre exacte, sinó gestionar riscos i oportunitats.

• El mercat sempre sorprèn. El que realment mou els mercats és impossible de predir amb un any d'antelació.
• Diversificació i disciplina abans que apostes tàctiques. No intentis guanyar-lo al mercat endevinant el seu nivell de tancament. Construeix una cartera robusta per a diferents escenaris.

Cada any, els analistes fan les seves apostes amb gran seguretat. Cada any, el mercat els demostra que la seva bola de vidre està entelada. 

El que seria un bon consell en qualsevol àmbit de la nostra vida, és crític en el món financer. Avui us parlaré dels fons d'inversió cotitzats (ETF) apalancats i els riscos que assumim per no conèixer el funcionament d'aquest tipus de productes.

Els ETF apalancats plantegen una idea atractiva: et prometen duplicar o triplicar els moviments diaris d'un índex o acció, cosa que permet guanyar més amb menys capital. Això no obstant, aquests productes amaguen un risc poc intuïtiu però potencialment molt perillós: el volatility drag.

En què consisteix?

Els ETF apalancats es reequilibren diàriament, cosa que genera un efecte compost que pot erosionar el capital amb el temps. Com més gran sigui la volatilitat de l'actiu subjacent, més gran serà l'erosió de valor. En mercats laterals amb pujades i baixades constants, aquests productes poden perdre diners fins i tot si l'índex no es mou a llarg termini o fins i tot si ha pujat de preu.

Exemple senzill:
Imagina un índex que comença en 100 i té dos dies de moviment:
✅ Dia 1: Puja un 10% → Nou nivell = 110
❌ Dia 2: Baixa un 9,1 % → Nou nivell = 100 (sembla que no ha passat res, oi?).

Ara, un ETF 2x apalancat:
✅ Dia 1: Puja un 20% → Nou nivell = 120
❌ Dia 2: Baixa un 18,2% → Nou nivell = 98,2

Encara que l'índex ha tornat a 100, l'ETF palanquejat ha perdut un 1,8%.

Washington D.C., 2007. Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, es va plantar al metro amb el seu Stradivarius de 3,5 milions de dòlars i va començar a tocar peces mestres de Bach.

Van passar més de 1000 persones. Només 7 es van parar a escoltar. En 45 minuts, va recaptar 32 dòlars.

Tres dies abans, Bell havia omplert una sala de concerts amb entrades a més de 100 dòlars cadascuna. El mateix músic. El mateix talent. L'única diferència: el context.

Què ens diu això? El valor real no sempre es reconeix si l\'entorn no està preparat per apreciar-lo.

El mercat no és gaire diferent de l'experiment de Bell. Hi ha actius amb fonaments sòlids que passen desapercebuts simplement perquè l'entorn no està llest per "escoltar-los".

💡 Exemples recents:

El 2009, moltes accions de qualitat cotitzaven a múltiples ridículament baixos perquè la por dominava el mercat. Empreses que després es van revalorar de manera espectacular van ser ignorades al seu "metro" particular.

El preu i el valor no sempre coincideixen. A vegades, el mercat ignora el que és valuós perquè no és al focus del moment. Tanmateix, tard o d'hora reconeix el talent, però per als inversors amb visió, l'oportunitat és identificar-lo abans que ho faci el consens.

Reflexió final

El violinista seguia sent un geni, el seu Stradivarius seguia sonant igual, però el públic no estava preparat per escoltar-lo. Quants actius ignorem simplement perquè són al 'metro' i no a la 'sala de concerts'?

Isaac Newton va descobrir la gravetat, però quan va invertir a la bombolla dels mars del sud, la seva cartera es va desplomar més de pressa que una poma caient d'un arbre.

Primer va guanyar diners amb la bombolla… però es va deixar portar per l'eufòria, va tornar a entrar al mercat en el pitjor moment i va perdre l'equivalent a diversos milions de dòlars actuals.

• Va comprar quan tothom parlava del tema.
• No tenia una estratègia clara.
• Va deixar que la cobdícia prengués el control.

La seva cèlebre frase ho diu tot:

“Puc calcular el moviment dels cossos celestes, però no la bogeria dels homes.”

💡 Lliçó: Tant és com intel·ligent siguis, si inverteixes sense estratègia, el mercat et pot passar per sobre.

El 22 de maig de 2010, un programador anomenat Laszlo Hanyecz va fer història en comprar dues pizzes de Papa John's per 10.000 BTC.

• En aquell moment, aquests bitcoins valien uns 40 dòlars.
• Avui, amb BTC a 96.000 dòlars, aquests mateixos 10.000 valdrien 960 milions de dòlars.
• Sí, gairebé mil milions de dòlars per dues pizzes. 🍕💸

Per posar-ho en perspectiva: Amb 10.000 BTC avui podries comprar més de 96 milions de pizzes. O totes les franquícies de Papa John's del món. O un equip de futbol, ​​una illa privada i encara et sobraria.
Però, va ser realment un error?

Laszlo sempre ha dit que no se'n penedeix, perquè en aquell moment Bitcoin no valia res i ningú imaginava que arribaria a aquestes xifres. La seva compra va ser la primera transacció real amb BTC i va ajudar a demostrar que podia usar-se com a mitjà de pagament.

💡 Lliçó:

A vegades, vendre massa aviat és tan dolent com no vendre mai.

I per si de cas… pensa bé abans de canviar criptomonedes per menjar ràpid. 

Va guanyar més de 150 milions de dòlars en la seva carrera i, tot i això, va acabar a la vora de la fallida. Com ho va aconseguir?

Fàcil:

• Va comprar castells a Europa (sí, diversos).
• Va adquirir una illa a les Bahames que gairebé mai va visitar.
• Va gastar 276.000 dòlars en un crani de dinosaure… que va haver de tornar a Mongòlia.
• Va malgastar en cotxes de luxe, còmics de dos milions de dòlars i un pop que li servia “per inspirar-se en l'actuació”.

Quan es va adonar que els diners no eren infinits, Hisenda ja el perseguia i va haver de vendre-ho tot, castells inclosos.

💡 Lliçó: Tant se val quant guanyis, si no gestiones bé els teus diners, ho pots perdre tot. Invertir no és gastar.

Jesse Livermore va ser un geni de l'intercanvi comercial, un dels majors especuladors de la història. Va guanyar i va perdre fortunes diverses vegades a la seva vida, però al final, la seva història va acabar en tragèdia.

El 1929, va predir el crac de la borsa i va guanyar 100 milions de dòlars (l'equivalent a uns 1.700 milions actuals).

Però ho va perdre poc després, víctima del seu propi ego i d'un estil d'inversió sense control.

Es va declarar en fallida diverses vegades, fins que el 1940, arruïnat i sense sortida, va posar fi a la seva vida.

Per què va passar de milionari a arruïnat?

• No respectava la seva pròpia estratègia: Encara que era un mestre de l'especulació, es deixava portar per l'
  eufòria i el pànic.
• L'excés el va devorar: Quan guanyava, ho apostava TOT una altra vegada, sense marge de seguretat.
• Les emocions el van dominar: Va passar de l'eufòria dels grans guanys a la desesperació de les pèrdues, sense trobar equilibri.

💡Fer diners és difícil, però conservar-los és encara més complicat. Als mercats, ser una mica paranoic pot ser la diferència entre el cim i la ruïna.

Els mercats financers són un reflex de la psicologia humana: por, eufòria, dubtes i confiança s'entrellacen a cada cicle econòmic. En moments de volatilitat, la temptació de reaccionar davant de cada caiguda o esperar el "moment perfecte" per entrar és enorme. Però, què passaria si un inversor simplement ignorés el soroll i es mantingués invertit sense importar les condicions?

Imaginem tres tipus d'inversors:

• La Maria, qui inverteix 1 euro al mes en borsa, passi el que passi.
• El Jaume, qui inverteix en borsa quan l'economia no està en recessió i ho ven tot al menor indici de crisi. És a dir, està fora del mercat els dies en què hi ha recessió econòmica.
• El Pedro, qui reacciona tard: ven sis mesos després de l'inici d'una recessió i torna a invertir sis mesos després del final.

Entre 1900 i 2019, aquests van ser els resultats de cadascun:

• Maria: 435.551 euros
• Jaume: 257.386 euros
• Pere: 234.476 euros

La diferència és abismal. La Maria guanya per pallissa. Hi va haver 1.428 mesos entre 1900 i 2019, dels quals només una mica més de 300 van ser recessius. És a dir, mantenir la calma durant tot just el 22% del temps total permet a Maria acabar gairebé amb el doble de diners que els altres dos. Sortir-se en els moments difícils i tornar quan sembla "segur" significa perdre's gran part de la recuperació.

Invertir en els mercats financers és com l'acudit vell dels pilots: hores i hores d'avorriment interromput per instants de terror pur. Mantenir el cap fred en aquests moments de pànic és el que marca la diferència entre un inversor reeixit i un altre que no ho és.

Aquest exemple està extret del meravellós llibre de Morgan Housel, “La psicologia dels diners”.

Any 2000. Reed Hastings, fundador de Netflix, ofereix a Blockbuster vendre-li la seva companyia per 50 milions de dòlars.

La resposta de John Antioco, CEO de la companyia en aquell temps: 

"Gràcies, però no ens interessa. No creiem que l'estríming tingui futur."

Actualment:

• Netflix val 419.442 milions de dòlars.
• Blockbuster té una sola botiga a Oregon com a atracció turística.

El pitjor error estratègic de la història de l'entreteniment.

Per què es va enfonsar Blockbuster?

• Va subestimar la innovació: Creien que el seu model de lloguer físic era intocable.
• No van veure el canvi en els gustos del consumidor: La gent volia comoditat, no pagar recàrrecs per tornar un VHS tard. I quan no trobaves la pel·lícula que volies veure? Frustració total.
• Es van confiar massa: Van creure que el mercat mai canviaria… fins que va ser massa tard.

💡 Lliçó:

Evita morir d'èxit. Si t'adorms als llorers, el futur et deixa fora del joc.

Si hi ha un cas que resumeix a la perfecció com arruïnar una fortuna gegantina en temps rècord, és el de Mike Tyson. L'excampió mundial dels pesos pesants no només va aterrir els seus rivals al ring, sinó que també va ser un autèntic desastre gestionant els seus diners. Va guanyar més de 300 milions de dòlars durant la seva carrera... i ho va perdre tot. Com ho va aconseguir? Amb una combinació letal de malbaratament sense control i pèssimes decisions financeres.

Un fora de combat financer: Com Tyson va dilapidar la seva fortuna
 

1. Despeses descontrolades

Quan els diners flueixen com un riu i no tens fre, el desastre és només qüestió de temps. Tyson es va gastar milions en excentricitats absurdes, inclòs:

• Tigres de Bengala com a mascotes (70.000 dòlars cadascun, més el seu manteniment).
• Una banyera d'or de 2,2 milions de dòlars.
• Mansions a tot el món que mai va arribar a habitar per complet.
• Més de 100 cotxes de luxe, molts dels quals ni tan sols va arribar a conduir.
• Un exèrcit d'"amics" i seguici personal que li costava milers de dòlars al dia.

2. Males inversions i fraus

Tyson no només malbaratava diners, sinó que també va confiar en assessors financers incompetents o directament estafadors. La seva falta de coneixement sobre inversions el va portar a perdre milions en negocis ruïnosos.

3.  Divorcis i problemes legals

El boxejador va haver de pagar sumes milionàries en divorcis i demandes, cosa que va accelerar encara més la seva caiguda. La seva turbulenta vida personal i els conflictes legals ho van deixar en una situació econòmica insostenible.

La fallida (2003)

Després d'anys d'excessos, Tyson es va declarar en fallida amb un deute de 23 milions de dòlars. En menys d'una dècada, havia passat de ser un dels esportistes més rics del món a no poder pagar els comptes.

L'esperança: ha pogut aixecar-se abans que l'àrbitre comptes fins a 10

A diferència d'altres esportistes que mai no aconsegueixen sortir del forat financer, Tyson va aprendre dels seus errors i es va reinventar. Va aconseguir recuperar-se econòmicament gràcies a:

• El seu pòdcast "Hotboxin' with Mike Tyson", un èxit mediàtic.
• Negocis a la indústria del cànnabis, que van generar milions amb "Tyson Ranch".
• Aparicions en pel·lícules i programes de televisió, com la seva icònica participació a Ressaca a Las Vegas.

Lliçons de Tyson per als inversors (i la vida)

• Els diners fàcils no duren si no saps gestionar-los. Guanyar milions no serveix de res si no ho inverteixes amb cap.
• Evita assessors dubtosos i "amics oportunistes". Envolta't de gent que sàpiga gestionar els diners i que tingui el teu millor interès present. 
• Sempre hi ha segones oportunitats. Encara que caiguis, la clau és saber aixecar-se i corregir el rumb.

Mike Tyson va ser el pitjor inversor del món, però, com al ring, es va poder aixecar després de tocar la lona. Tant se val quantes vegades et colpegi la vida, sempre has d'intentar posar-te dret per al següent assalt. 

Vivim en un món financer hiperconnectat, on les decisions d'inversió es poden executar des del mòbil en segons i on la informació flueix en temps real, 24/7. Això no obstant, el cervell amb què prenem aquestes decisions no ha canviat res des que els nostres avantpassats caçaven mamuts.

I aquí rau el problema: utilitzem una ment evolutivament dissenyada per sobreviure a la sabana per prendre decisions racionals en mercats globals que es mouen a la velocitat de la llum.

L'ésser humà està biològicament programat per reaccionar amb rapidesa davant d'amenaces. Aquest mateix instint que ens feia fugir d'un depredador a l'edat de pedra és el que avui ens fa vendre en pànic quan veiem una caiguda del 5% a la nostra cartera. Però el que en el passat era supervivència, avui és un parany conductual que erosiona els nostres resultats.

Segons l'estudi DALBAR (Quantitative Analysis of Investor Behavior), durant els 20 anys previs al 2019, l'inversor mitjà en fons de renda variable va obtenir una rendibilitat anualitzada del 4,25%, mentre que l'índex S&P 500 va aconseguir un 6,06%.

A simple vista pot semblar una diferència menor, però aplicada sobre una inversió de 100.000 dòlars durant dues dècades, suposa una diferència de més de 94.000 dòlars en capital final acumulat. L'inversor disciplinat, que simplement va replicar l'índex, hauria acabat amb més de 324.000 dòlars, davant els 230.000 de la mitjana real. La bretxa no s'explica per manca d'informació, sinó per decisions emocionals: entrar tard, sortir d'hora, i sobrereaccionar a cada vaivé del mercat.

El risc més gran a l'hora d'invertir no són els cicles econòmics, les guerres comercials o les crisis financeres: és un cervell primitiu que pren decisions emocionals. Automatitzar, diversificar, pensar a llarg termini i evitar la sobreexposició a les notícies de mercat són formes d'adaptar el nostre "cervell ancestral" al món modern.

Als mercats financers, hi ha poques forces més potents que l'anomenat "pain trade". No és un indicador, ni una figura tècnica, ni una estratègia concreta. És, més aviat, una llei no escrita del comportament del mercat, que tendirà a moure's en la direcció que generi el màxim dolor possible al nombre més gran de participants. El mercat, com si fos un ens amb voluntat pròpia, tendeix a desplaçar-se en la direcció que més incomoda el consens.

Aquest fenomen és especialment evident en els moments de fortes turbulències, com els que hem viscut al mes d'abril. Quan la por és dominant i molts inversors estan fora, el mercat pot pujar amb violència, alimentat per les compres de pànic dels absents, que veuen amb horror com se'ls escapen els índexs. De la mateixa manera, quan regna la complaença, el mercat pot caure amb la mateixa contundència, a mesura que més i més participants van desfent les seves inversions per protegir els seus beneficis.

Però qui provoca aquest fenomen? La respuesta es clara: els traders, els inversors de curt termini o especuladors. És a dir, aquells participants que operen amb horitzons curts, alta rotació i una obsessió gairebé quirúrgica de moment tàctic. Són ells els qui estan més exposats al dolor immediat i els qui, amb les seves cobertures, aturades i reposicionaments, alimenten el moviment que els castiga. El "pain trade" és, en bona part, una conseqüència de la seva dinàmica reactiva.

Però al camp de joc, se situa un altre tipus de jugador: l'inversor de llarg termini. El seu enfocament és radicalment diferent. Pensa en anys, no en sessions. Construeix carteres per assolir objectius, en molts casos a dècades de distància. Juga amb la mateixa pilota (el mercat), però a un esport completament diferent. Com si un jugués a bàsquet i un altre a futbol.

Per a l'inversor de llarg termini, el pain trade i la volatilitat associada no haurien de ser una amenaça real. El dolor el pateixen altres, però el nostre inversor de llarg termini hauria d'estar protegit per un analgèsic potent. El problema sorgeix quan, intimidat per la velocitat del joc aliè, decideix intentar jugar a futbol usant les mans. És a dir, canviar d'esport sense canviar de regles. El resultat és una targeta groga.

El "pain trade" és un fenomen real, recurrent i sovint desconcertant. Però el seu impacte depèn més de la nostra actitud que del mercat mateix. Entendre com funciona (i reconèixer quin tipus de jugador som) és el primer pas per no caure en el seu parany. Perquè als mercats el que importa és saber moure's amb intel·ligència dins del joc que hem triat jugar.

Warren Buffett va començar a invertir formalment amb 11 anys. El 1941, va comprar les seves primeres accions de Cities Service Preferred, quan va adquirir 3 títols a 38 dòlars cadascun. Les accions van baixar fins als 27 dòlars, però després es van recuperar i les va vendre a 40 dòlars, amb un benefici modest.
 
Més tard lamentaria haver venut massa aviat, ja que les accions van seguir pujant fins als 200 dòlars. Ell mateix ho esmenta com una de les seves primeres lliçons sobre paciència i inversió a llarg termini.
 
La resta de la seva història és ben coneguda. En l'actualitat, a punt de fer 95 anys, acumula una fortuna de 165.000 milions de dòlars. Una fortuna construïda durant 84 anys d'inversió constant i disciplinada.
 
És Buffett un extraordinari inversor? Sens dubte, però el veritable secret de Buffett no és tant la seva habilitat per seleccionar bones oportunitats, com la seva longevitat com a inversor. És la personificació de la màgia de la capitalització composta: no n'hi ha prou d'invertir bé per ser una de les persones més riques del planeta, cal fer-ho de forma sostinguda durant 84 anys sense errors catastròfics.
 
Us donaré algunes dades reveladores. Amb 59 anys, el nostre amic Warren tenia una fortuna de 3.900 milions de dòlars. Això vol dir que, durant les darreres dècades de la seva vida, ha acumulat el 97,7% de la seva riquesa total.
 
Alguns em direu que els diners són un mitjà per aconseguir un objectiu, mai un fi en si mateix, i que la joventut està feta per gaudir de la vida. Alguns experts, fins i tot, aconsellen als joves que visquin la vida amb despreocupació i que comencin a estalviar a partir dels 40 anys. No puc estar més en desacord.
 
L'altre dia un amic em deia que un nebot seu havia estalviat 10.000 euros en els seus primers anys de feina i que els gastaria en un magnífic viatge pel continent americà.
 
Suposem que aquest jove, en lloc de gastar els 10.000 euros íntegres, decideix invertir 5.000 euros i gaudir d'un viatge més assequible. Si col·loca aquest capital en renda variable global amb una rendibilitat mitjana del 9% anual —una xifra realista a llarg termini— i el deixa treballar durant 50 anys, sense tocar-lo, el resultat seria sorprenent: aquest petit sacrifici inicial es transformaria en més de 370.000 euros. És a dir, 5.000 euros avui poden equivaler a dècades de tranquil·litat financera futura. I tot això sense haver renunciat al viatge, sinó havent-ho equilibrat.

La joventut, amb el seu poder de capitalitzar el temps, és l'etapa més valuosa per sembrar. I qui no planta a la primavera, no pot collir a la tardor. Si tens fills, nebots o alumnes joves a prop, fes-los partícips d'aquesta idea. No es tracta d'espantar-los amb gràfics ni de demanar-los que visquin com ascètics, sinó d'ensenyar-los que els diners tenen memòria, i que el temps és el seu millor aliat si saben utilitzar-los bé.

Aquest terme el va popularitzar Robert Kiyosaki en el seu cèlebre llibre "Padre rico, padre pobre", on desenvolupa una idea profundament disruptiva. El seu “pare pobre”, amb una sòlida formació acadèmica i un gran capital humà, mai va aconseguir sortir de la “roda de la rata”. En canvi, el seu “pare ric”, tot i no haver completat l'educació secundària, sí que ho va aconseguir.

Què és exactament la roda de la rata? És la dinàmica en què entren milions de persones -independentment del seu nivell d'ingressos- i que consisteix a treballar únicament per pagar deutes i cobrir despeses. En altres paraules: treballen per als diners, en lloc d'aconseguir que els diners treballin per a ells.

El problema de fons és un balanç personal desequilibrat. Al passiu acumulen deute, mentre que a l'actiu només figura el seu capital humà. D'aquesta manera, la totalitat dels ingressos derivats del treball es destinen a alimentar aquest passiu. El resultat és que queden atrapats a la roda de la rata: els diners seran una preocupació constant durant tota la seva vida, i difícilment trobaran tranquil·litat financera ni tan sols després de la jubilació.

Com s'escapa d'aquest parany? La resposta és senzilla en teoria, encara que exigeix ​​disciplina a la pràctica: afegir actius financers a la columna d'actius personals. A mesura que el capital humà s'erosiona amb el temps, ha de ser substituït per capital financer. El dia que els ingressos financers superin els ingressos laborals, hauràs escapat definitivament de la roda de la rata.

Algunes recomanacions bàsiques per aconseguir-ho:

• Inverteix des de la joventut: destina sempre un percentatge fix dels teus ingressos a engrandir la teva columna d'actius.
• Limita el deute de consum: evita crèdits per a vacances o béns que realment no et pots permetre.
• Sigues disciplinat amb l'horitzó temporal: l'interès compost necessita anys per desplegar el seu poder.
• No trenquis en excés la teva cartera: les compres i vendes constants erosionen la rendibilitat a llarg termini.
• Controla les teves emocions: en moments turbulents, la por sempre demana sortir del mercat; no li facis cas.

Si ets capaç de seguir aquestes pautes, podràs escapar de la roda de la rata. Però compte: aquest camí s'ha d'iniciar aviat, no als 50 anys. La neurociència demostra que una de les principals causes d'infelicitat —si no la més gran— són les preocupacions econòmiques. Alliberar-se'n no és només assolir la independència financera: és assolir una vida més plena i feliç.

Hi ha dies que semblen dissenyats per un novel·lista. Per descansar una mica dels mercats, us explicaré el que ha estat, sens dubte, el dia més estrany de la meva vida: accidents imprevistos, pluja torrencial, tensions lingüístiques i un desenllaç inesperat. Tot això em va passar a Nàpols ja fa alguns anys quan, després d'una caiguda a Pompeia, vaig acabar en un hospital del sud de la ciutat amb la mà fracturada. Hores després, de camí a l'hotel, em vaig trobar amb un telèfon mòbil que sonava al mig d'un toll.

En contestar, una veu a l'altra banda –“Giorgio amore”– va desencadenar un intercanvi confús en un italià atropellat. Vaig intentar explicar que m'havia trobat l'aparell al carrer i que volia tornar-lo, però la comunicació era impossible. Se'm va acudir llavors la idea de demanar ajuda al recepcionista de l'hotel. Per la meva sorpresa, no només es va negar a parlar amb Giorgio: va mostrar una alarma gairebé instintiva. Em va deixar sol amb el problema, en un país estrany, sota un diluvi i amb la mà immobilitzada.

Finalment, vaig poder arreglar-me-les per quedar amb Giorgio i tornar-li el mòbil, que a aquelles altures ja havia esbrinat que era de la seva nòvia. Lluny de l'hostilitat que intuïa per telèfon, em va rebre amb una abraçada forta i agraïda. Però va ser la negativa del recepcionista el que em va quedar gravat.

Segons vaig entendre més tard, aquesta reacció deia molt de Nàpols. Allà, l'ombra de la camorra impregna les relacions quotidianes: millor no barrejar-se, millor no involucrar-se en assumptes que puguin portar conseqüències indesitjades. Per mi era un simple gest de civisme; per a ell, un risc innecessari.

L'anècdota es converteix llavors en metàfora: el que en un context és un deure moral evident (tornar el que s'ha perdut), en un altre es pot veure com una imprudència. L'ètica no és un absolut universal, sinó un fenomen que també depèn de l'ecosistema cultural en què un viu.

L'episodi em va ensenyar que, en moure'ns en contextos diferents, necessitem alguna cosa més que principis: necessitem empatia cultural. No es tracta de justificar la corrupció de valors, sinó de reconèixer que les regles socials, les expectatives i fins i tot les pors quotidianes varien, i això condiciona els comportaments.

L'ètica, en definitiva, es construeix a la cruïlla entre el que creiem que és correcte i el que la societat entorn permet o penalitza. I de vegades, tornar un mòbil a Nàpols exigeix ​​més coratge que fer-ho a Madrid.

Aquesta és la pregunta que es fan molts clients de banca privada: quant podrien donar en vida sense posar en risc el seu propi estil de vida.

Existeixen mètodes quantitatius per calcular-ho, però abans hem de definir un concepte: la probabilitat de ruïna. La probabilitat de ruïna és un concepte clàssic de la teoria actuarial i d'assegurances, que mesura la probabilitat que un individu o organització esgoti els seus recursos financers abans de complir els seus compromisos.

En general, una probabilitat de ruïna inferior al 5% es considera acceptable, però en aquest cas, endurirem la restricció: la probabilitat de ruïna no pot superar l'1%.

Supòsits

• Edat actual: 60 anys.
• Horitzó: 35 anys (fins als 95).
• Patrimoni financer inicial: 10.000.000 €.
• Necessitats de liquiditat: 100.000 € anuals reals.
• Cartera 60/40:
• Rendibilitat real esperada: 3,8% anual.
• Volatilitat: 10%.
• Probabilitat màxima de ruïna: 1%.
• Mètode: simulació amb el mètode Montecarlo (200.000 trajectòries).

Resultats

• Donació inicial màxima sense superar 1% de probabilitat de ruïna: ≈ 4,71 M€.
• Patrimoni inicial restant després de la donació: ≈ 5,29 M€.
• Probabilitat de ruïna estimada: 0,23%, molt per sota de l'1% tolerat.

Patrimoni al final del període (95 anys):

• Mitja: 12,6 M€.
• Mitjana: 9,9 M€.
• Percentil 10: 3,3 M€ (escenari advers però lluny de la ruïna).
• Percentil 90: 24,8 M€ (escenari molt favorable).

Interpretació

1. El client pot donar al voltant de la meitat del seu patrimoni avui (~4,7 M€) i encara mantenir 99% de probabilitat de cobrir 100.000 anuals fins als 95 anys.
2. Fins i tot en escenaris desfavorables (percentil 10), el client conservaria >3 M€ al final de la vida.
3. En escenaris mitjans o favorables, la seva riquesa continuaria creixent i deixarà un llegat significatiu addicional.

Invertir bé és costós des del punt de vista emocional.

Durant més del 90% de la història humana vam ser caçadors-recol·lectors. El nostre cervell i metabolisme es van forjar per maximitzar les probabilitats d'èxit en un entorn d'incertesa, escassetat i acció ràpida.

L'agricultura, que va aparèixer fa tot just 10.000 anys, ens va obligar a una cosa molt diferent: planificació, paciència i treball rutinari. Va ser una revolució que va millorar la vida de milions de persones, però va reduir la intensitat d'estímuls que ens donava la caça: dopamina, adrenalina i l'eufòria de la captura.

Al món de la inversió passa el mateix. La riquesa sostenible requereix actuar com a agricultors: sembrar a llarg termini, diversificar, esperar i deixar que el temps treballi. Malgrat això, els nostres instints anhelen la sensació de felicitat que dona la caça: buscar el cop mestre, aprofitar l'oportunitat, rastrejar peces per cobrar.

El problema? El nostre instint caçador pot contaminar la disciplina necessària per aconseguir l'èxit a llarg termini. La solució no és negar aquesta naturalesa, sinó canalitzar-la. Aquí entra la cartera de joguina: una petita part del patrimoni, mai més gran del 5% o el 10% del total destinat a experimentar, provar, satisfer la necessitat d'acció i rastrejar preses. Aquesta cartera de joguina ha d'estar completament segregada de la cartera principal.

Satisfà l'instint caçador, però protegeix el gruix de la cartera, que segueix treballant en silenci, com un camp cultivat.

👉 Al final, el veritable art d'invertir és equilibrar el caçador que portem dins amb l'agricultor que hem d'aprendre a ser.

Has sentit alguna vegada la pressió d'invertir només perquè algú proper “s'està forrant”?

No hi ha res més corrosiu per a la prudència financera que la pressió social. Les bombolles no només s'inflen amb liquiditat, crèdit barat o expectatives desmesurades. També s'alimenten a les sobretaules familiars, a les converses d'oficina i als grups de WhatsApp.

El mecanisme és simple: algú proper presumeix de guanys espectaculars en una cosa que tu no has tocat. Pot ser el teu veí, un company de feina… o, pitjor encara, el teu cunyat. El mateix que, entre canya i canya, et recorda com li està de bé amb aquella inversió “que estava cantada”. I llavors comença la incomoditat: la teva parella et pregunta per què no vas pujar a aquest tren, i la pressió es trasllada lenta però inexorablement.

Aquest és el brou de cultiu perfecte per a l'emoció extrema: enveja, por de quedar-se fora, necessitat de validació. Es tracta d'emocions universals, profundament humanes, que no apareixen als models quantitatius, però que expliquen bona part del cicle d'eufòria que caracteritza cada bombolla. Perquè quan la pressió social es combina amb la il·lusió de riquesa fàcil, la racionalitat sol ser la primera víctima.

Per descomptat, entres en el pitjor moment possible. El que és paradoxal és que aquest impuls que t'empeny a participar és també el que prepara el terreny per a la caiguda. Els preus es disparen no perquè l'actiu s'ho mereixi, sinó perquè ningú vol ser l'últim a arribar a la festa. I quan la bombolla rebenti, els mateixos que et van empènyer a entrar seran els primers a recordar-te que era obvi que això passaria.

A cada bombolla hi ha economistes que parlen de fonamentals, inversors professionals que analitzen balanços, i bancs centrals que es preocupen per l'estabilitat. Però l'espurna inicial, la benzina emocional que l'encén i la fa créixer, sol encendre molt més a prop: a la taula de diumenge, amb un cunyat que somriu i et recorda que ell el va veure venir.

Durant dues dècades, el salari real a les economies avançades (descomptant l'efecte de la inflació) amb prou feines s'ha mogut. No obstant això, els actius —financers i immobiliaris— s'han revalorat de manera sostinguda.

El resultat: una fractura estructural entre els qui tenen actius i els que només tenen ingressos del treball, encara que siguin elevats. Uns estan a la pota ascendent de la “K” i els altres llisquen pel pendent inferior.

Les dades són incontestables: els salaris reals han tingut un creixement proper al 0% anual des de l'any 2000 a bona part de l'OCDE. És a dir, la capacitat adquisitiva de cada euro de salari és la mateixa des de fa 25 anys.

Mentrestant, la renda variable ha tingut una rendibilitat real mitjana aproximada del 4% i els immobles una revaloració real de l'1,5%, i fins a 3,5% si se sumen rendes de lloguer.

Resultat: el capital ha acumulat un diferencial de més de 3 punts percentuals anuals davant del treball. A vint anys vista, això multiplica per dos la bretxa patrimonial.

Com que no sembla que aquesta dinàmica canviï en els pròxims anys, la clau per situar-se a la pota bona de la “K” és construir de forma progressiva una columna d'actius.

Inverteix. Estalvia. Acumula. De forma sistemàtica. Des de la joventut. No hi ha una altra via sostenible.

1. No et creguis el més intel·ligent. Guanyar diners en un mercat alcista no és una gesta; mantenir-ho quan tot cau, sí. El primer manament és ser humil.
2. Gestiona el risc abans de buscar el retorn. Un bon inversor no pregunta quant pot guanyar, sinó quant pot perdre i si està disposat a assumir-ho. Sense una política de control de riscos, no hi ha estratègia vàlida.
3. El llarg termini no és una excusa per a la inacció. Invertir amb horitzó no significa posar-se a dormir. Revisar, ajustar i avaluar són part del compromís amb la rendibilitat composta. De vegades caldrà vendre.
4. La liquiditat és una decisió estratègica. Tenir caixa disponible quan altres venen per necessitat és el veritable privilegi de l'inversor disciplinat.
5. Pensa en probabilitats, no en certeses. Els mercats no premien les conviccions, sinó la capacitat d'adaptar hipòtesis davant de dades noves. El dogmatisme és l'avantsala de l'error.
6. Evita enamorar-te de les teves posicions. Tota tesi d'inversió és vàlida... fins que deixa de ser-ho. L'objectivitat val més que la fidelitat.
7. El cost d'oportunitat és tan real com una pèrdua. Mantenir posicions mediocres impedeix aprofitar grans idees. El temps invertit en actius sense futur també erosiona capital.
8. Diversificar no és acumular. Una cartera eficient no és una col·lecció de noms, sinó un equilibri de correlacions, factors i volatilitat assumible.
9. La psicologia pesa més que la macro. El control emocional davant la cobdícia i la por és l'avantatge competitiu més escàs. Els mercats no castiguen la ignorància, castiguen la manca de disciplina.
10. Recorda que el capital té memòria. Cada error deixa una cicatriu, però també una lliçó. Els millors inversors no són els que no fallen, sinó els que mai repeteixen els mateixos errors.

ENCERTS:

NO VOLIES COMPRAR TECNOLÒGIQUES? ARA ÉS EL MOMENT…

Les grans tecnològiques han estat el motor del mercat en els darrers anys, impulsades per tendències estructurals com la intel·ligència artificial, la digitalització i el creixement del consum tecnològic. Però les darreres setmanes han portat una correcció brutal en aquests noms clau.

Caigudes magnífiques:

• $AAPL -13%
• $MSFT -19%
• $META -19%
• $GOOGL -20%
• $AMZN -20%
• $NVDA -28%
• $TSLA -52%

Ajust de valoració, no canvi de tendència

El Nasdaq 100 acaba de registrar la seva pitjor sessió des del 2022 i moltes d'aquestes empreses han vist retallades en les seves valoracions a nivells que històricament han estat punts d'entrada atractius. El seu model de negoci ha canviat? No. Segueix el creixement estructural en marxa? Sí.

Senyals de venda excessiva i rebot potencial

• Moltes d'aquestes accions estan en zona de venda excessiva tècnica.
• Els fluxos han sortit del nínxol tecnològic a la recerca de refugi, però aquest moviment no dura per sempre.
• La història ha demostrat que els moments de por extrema solen precedir als millors retorns.

Les grans tendències segueixen intactes

La IA i l'automatització segueixen accelerant-se.

Digitalització global en màxims històrics.

Fluxos de caixa rècord en aquestes empreses.

És ara el moment?

Per als inversors amb visió de llarg termini, les oportunitats no sorgeixen quan tot està en màxims, sinó quan hi ha incertesa i el mercat castiga sense que hi hagi un deteriorament real en els fonamentals.

Si els últims mesos estaves esperant una correcció per entrar en tecnològiques...

Aquí està.

La paciència té premi.

Enmig de la sobrereacció dels mercats i el dramatisme d'alguns analistes, convé aturar-se i llegir amb fredor el moviment estratègic dels Estats Units. El paquet aranzelari anunciat per l'administració Trump el 2 d'abril passat no s'ha d'entendre com una política comercial definitiva, sinó com una posició de màxim negociador. La intenció no és mantenir durant anys tarifes del 34%, 46% o 54% a països clau. La intenció és forçar una conversa, un ajust, una cessió.

L'estratègia és reconeixible. Trump no busca acords tècnics ni simetries aranzelàries producte per producte. Busca generar una situació de pressió màxima des de la qual retrocedir cap a un nou equilibri. L'equació amb lletres gregues que ha utilitzat l'USTR, per les seves sigles en anglès, per justificar les tarifes no és rellevant pel seu rigor econòmic (que no en té), sinó perquè permet justificar un nivell de càstig arbitrari, flexible i fàcil de negociar.

Des de l'òptica de la teoria de jocs, el moviment s'assembla a una estratègia de "joc del gallina": dos cotxes es dirigeixen un cap a l'altre a gran velocitat, i el primer que giri perd. Trump accelera cap al centre del tauler amb tarifes altíssimes, esperant que el contrari desviï el seu curs primer. No perquè vulgui el xoc, sinó perquè sap que mostrar més disposició al risc li dona avantatge. El disseny del conflicte busca precisament forçar la racionalitat de l'adversari.

El que avui semblen mesures extremes estan dissenyades per ser desescalades. En aquest sentit, la història és predictible: els països amb més dependència dels EUA EUA acceptaran ajustaments, els EUA EUA declararà victòria, i els mercats recuperaran part del que han perdut. Mentrestant, Trump haurà reafirmat la seva posició interna com a defensor de la indústria nacional i negociador inflexible. No necessita que els aranzels durin. Només necessita que funcionin com a eina de pressió.

En aquest context, el pànic és mal conseller. Les revisions de beneficis són lògiques, els ajustaments de cartera són comprensibles, però projectar la situació actual com un nou paradigma pot ser un error. El mercat està descomptant un escenari de confrontació total quan el que està en marxa és una partida complexa de negociació geopolítica i comercial.

Parlar de guerra comercial estructural és prematur. La seqüència més probable continua sent: imposició -> pèrdua de valor -> negociació -> rebaixa -> nou equilibri. I, com ja va passar el 2018-2019, aquest tipus de trajectòries obre finestres tàctiques que convé saber interpretar.

El soroll és gran, però el missatge és clar: això no va de tarifes. Va de poder, de tensió negociadora, i de qui fa el primer pas cap a la taula d'acords. Qui llegeixi la situació com a definitiva està jugant a curt termini. Qui l'entengui com a part d'una dinàmica de pressió estratègica pensa com un inversor i podrà treure partit de la irracionalitat del mercat.

Dilluns, en una reunió, un client em deia que tenia “pólvora seca” llesta, però dubtava si posar-la a treballar.

—Què compro? —em va preguntar.

—Tanca els ulls i compra alguna cosa, el que sigui —li vaig contestar. 

M'agradaria haver tingut llavors el gràfic que adjunto avui. Recull les 15 caigudes més grans de l'S&P 500 en períodes de tres sessions en els últims 75 anys. La correcció d'aquesta setmana se situa com l'onzena més intensa de la història, amb una caiguda acumulada del 10,7%.

L'estadística és demolidora:

• En el 100% dels casos, l'índex ha ofert rendibilitats positives a 1, 3 i 5 anys.
• Amb retorns mitjans del 40% a tres anys i més del 100% a cinc.

Garantia d'èxit immediat? En absolut.

Un punt d'entrada històricament atractiu per a inversors amb horitzó de mitjà i llarg termini? Sens dubte.

El mercat mai toca una campana quan fa terra. Els sòls només es reconeixen en retrospectiva. I és just en moments com aquest quan convé recordar que els grans retorns no es generen en dies d'eufòria, sinó en dies de por.

Els mercats sempre han enfrontat crisis, incertesa i moments de pànic. Guerres, recessions, bombolles i col·lapses financers han sacsejat els inversors, però l'S&P 500 ha fet una mitjana del retorn del 10% anual des del 1950.

La història ens demostra que, malgrat els desafiaments, el creixement econòmic i la innovació continuen impulsant els mercats a l'alça. Les crisis generen soroll a curt termini, però la disciplina i la visió a llarg termini són les claus de l'èxit en la inversió.

No deixis que la por et tregui del joc. Mantén la perspectiva, segueix invertint i deixa que el temps faci la seva feina.

Divendres, 4 d'abril de 2025. Després d'un dijous brutal, l'S&P 500 pateix la seva segona caiguda consecutiva.

Al seu despatx, el Daniel no veu números. Veu pressió arterial. Veu pèrdues acumulades. El soroll mediàtic és insuportable: “col·lapse borsari”, “Trump aboca el món a una recessió”, “la Xina contraataca”.

Portava ja dormint malament des del dia de l'alliberament de Trump, però això d'avui ja supera tot el suportable. Anem cap al col·lapse de l'economia mundial, és inevitable. He de sortir. I surt. “Tornaré quan això es calmi”, de diu el Daniel.

Dilluns, 7 d'abril.

El mercat baixa una mica més. El Daniel es felicita per haver estat àgil. A més, des que va donar l'ordre de venda, l'S&P 500 va baixar un 2% addicional divendres. El cap de setmana ha dormit molt millor.

Dimarts, 8 d'abril.

Caiguda del –1,57 %. El Daniel cada vegada està més convençut de la seva decisió. Aquesta vegada he encertat, sens dubte.

Dimecres, 9 d'abril.

+9,52 %. Un rebot que sembla un error de sistema. El Daniel no dona crèdit: però aquest home està boig? Anuncia aranzels per suspendre'ls després per 90 dies per què anunciar-los llavors? De totes maneres, és un rebot de gat mort. La Xina no està inclosa a la moratòria i la tensió està escalant.

Dijous, 10 d'abril.

El mercat retalla: –3,46 %.
El Daniel es tranquil·litza. Estava cantat.

Divendres, 11.

+1,81 %. El Daniel nota una punxada a l'estómac.
Ja no és por. És dubte. No ho entén. Però si el dòlar i el bo s'estan desplomant. És la fi de l'excepcionalisme americà.

Dilluns, 14.

S&P per sobre de 5400. I el va vendre en 5200 punts. Serà possible? De totes maneres, el mal a l'economia ja està fet. És qüestió de temps… ja baixarà una altra vegada.

Dimecres, 16.

Caiguda del –2,24 %. Un respir. El Daniel es prepara mentalment per tornar. Encara no és el moment, es diu…

Dilluns, 21.

–2,36 % Ja només faltava això. Trump amenaça d'acomiadar Powell. Aquest home acabarà amb tot. No ens precipitem, a això li queda caiguda per davant.

Dimarts, 22.

+2,51% Tot el que va baixar, torna a pujar en un dia. Sembla que avancen els acords comercials. El Daniel comença a sentir el temor de quedar-se fora, però llegeix que cap estrateg es fia del rebot. Tots diuen que tornarà a caure.

Dimecres, 23.

+1,67 %. Trump “fa les paus” amb Powell i s'apunta a un acord amb la Xina. Mira que si m'he tornat a equivocar.

Dijous, 24.

+2,03 % Però què està passant? No té cap sentit. Ara diu la Fed que si les coses van a pitjor, baixaran els tipus d'interès tan aviat com al mes de juny. Cada vegada està menys segur de la seva decisió. I si les coses es recondueixen?

Divendres, 25.

Alphabet publica resultats que superen en un 40% les estimacions. Les tecnològiques volen. El Daniel mira el gràfic. L'allunya. L'apropa. És igual. El mal està fet. Torna a comprar un 10% més car que quan va vendre. Em va tornar a passar, no aprenc.

Durant més de set dècades, el comerç internacional s'ha recolzat en un conjunt de regles compartides, institucions arbitrals i la idea fundacional que tots els països perseguien els mateixos objectius i jugaven amb el mateix tauler. El multilateralisme, imperfecte però útil, oferia estabilitat, predictibilitat i una arquitectura jurídica per resoldre disputes. Aquest món ha deixat d'existir.

La globalització que vam conèixer des dels anys 90, per altra banda, ha entrat en una fase de transformació radical. No s'ha enfonsat, però ja no es regeix per principis universals, sinó per relacions asimètriques, pressions bilaterals i amenaces implícites. S'està reorganitzant al voltant del poder, no del consens.

Els Estats Units, durant dècades l'arquitecte i el beneficiari principal de l'ordre multilateral, ha decidit reconfigurar les regles. No per caprici, sinó per necessitat estratègica. La seva hegemonia, tot i que encara intacta a les esferes financera i militar, enfronta un desafiament sistèmic: l'ascens de la Xina.

Pequín ha deixat de ser el “taller del món” per convertir-se en un actor hegemònic en punts clau de la cadena de subministrament global. Controla sectors crítics com les telecomunicacions, els productes químics intermedis, l'electrònica de consum, la robòtica i la mineria estratègica. Domina el trànsit marítim mundial i el control de ports. Apunta a convertir-se en potència hegemònica a l'entrenament de models d'intel·ligència artificial. A més, amplia la seva influència política i econòmica a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina amb una lògica d'inversió directa, sense condicionalitat política.

Davant d'aquest ascens, els Estats Units ja no busquen eficiència, sinó resiliència. El brutal exemple d'Alemanya, que va veure com col·lapsava la seva economia quan Rússia va decidir tallar de soca-rel el flux de gas natural, no ha passat desapercebut per als líders nord-americans. El país ha passat del "just in time" al "just in case". El que està en joc no és només el creixement, sinó la seguretat econòmica. Washington vol assegurar l'accés a tecnologies crítiques, recuperar la capacitat industrial i no dependre d'un rival estratègic per als subministraments vitals. En aquest marc, el multilateralisme deixa de ser útil. Les normes compartides es converteixen en fre. Les institucions arbitrals es perceben com a inoperants. I la política comercial passa a formar part de la política de defensa.

El que està emergint no és un nou consens, sinó una forma de vassallatge econòmic. Per aconseguir seguretat en els subministraments s'ha de prioritzar la relocalització o, si no, el “friendshoring”. Les institucions multilaterals cada cop jugaran un paper més anecdòtic. Estan apareixent dos grans senyors feudals: els Estats Units i la Xina. El senyor feudal exigeix ​​fidelitat absoluta als seus vassalls, tributs periòdics i disponibilitat permanent. A canvi, ofereix protecció, accés als recursos del senyor i autonomia política interna.

Com a Joc de Trons, les nacions han de triar quin senyor servir. No fer-ho també és una elecció, però amb conseqüències. La Unió Europea aspira a actuar com a potència intermèdia, com una frontissa entre blocs. Però la seva dependència energètica, digital i militar redueix la seva autonomia real. Índia vol mantenir la seva equidistància, però també serà forçada a alinear-se en les qüestions crítiques. L'Amèrica Llatina, l'Àfrica i el sud-est asiàtic seran territoris en disputa, no àrbitres del sistema.

La conseqüència més probable és la fragmentació estructural del comerç global. Apareixeran dos blocs tecnològics, dos sistemes de pagaments, dues reserves de valor i dues arquitectures regulatòries paral·leles. Cada una prioritzarà principis diferents: una, les llibertats individuals; l'altra, l'estabilitat i el control social. Totes dues tindran avantatges. Cap serà perfecta.

Aquest nou ordre no s'està anunciant. S'està imposant. Les decisions ja no es prenen a Ginebra, Brussel·les o Nova York. Es prenen en trucades bilaterals, cartes d'advertiment, llistes negres i acords condicionals. Els vells tractats es reemplacen per pactes temporals, dependents de la voluntat del senyor.

El multilateralisme no ha mort oficialment. Però ha estat buidat des de dins. En el seu lloc, emergeix una arquitectura de lleialtats forçades, privilegis selectius i dependència estratègica. El poder ja no es comparteix. S'exerceix.

L'hivern ja ha arribat. Però aquesta vegada no es combat amb espases, sinó amb aranzels, xips i contractes de subministrament. Aquesta lògica geoestratègica, a més, s'estendrà més enllà del mandat de Trump, perquè els Estats Units realment no tenen més opcions viables per frenar l'ascens de la Xina. I la resta del món haurà d'aprendre a viure sota aquesta tensió estructural.

Durant dècades, hem conviscut amb la idea que la renda variable és un actiu abundant i fàcilment accessible. Si una empresa sortia del mercat, una altra entrava. Si un sector perdia rellevància, un altre prenia el seu lloc. I si es necessitaven més accions, n'hi havia prou que les companyies emetessin capital. Semblava que hi havia equitat per a tots, i per sempre. Tanmateix, això està canviant a tota velocitat.

Des de mitjans dels anys 90, el nombre d'empreses cotitzades als Estats Units s'ha reduït a la meitat. Avui, hi ha moltes menys companyies accessibles a la borsa que fa tres dècades; milers s'han perdut pel camí. A més, moltes de les noves empreses d'alt creixement prefereixen quedar-se a mans privades durant més temps, finançades per capital risc, sense necessitat de cotitzar ni rendir comptes públicament. Al mateix temps, les empreses ja consolidades dediquen milers de milions cada any a recomprar les seves pròpies accions, reduint de manera permanent la quantitat d'equitat disponible per al mercat. Només Apple ha retirat del mercat més del 40% del seu capital flotant en poc més d'una dècada.

Mentrestant, el que sí que es multiplica és el deute. Governs i empreses han emès bons a una escala sense precedents per finançar dèficits i expansió. En molts casos, el deute es col·loca gairebé automàticament perquè hi ha bancs centrals o institucions que el compren sense mirar gaire la rendibilitat. S'emeten bons perquè es poden emetre. Es financen dèficits perquè hi ha gana passiva per aquest paper.

Dit en termes senzills: cada vegada hi ha més actius financers que prometen alguna cosa (deute), i menys actius que representen directament un dret de propietat sobre el valor econòmic que es genera (equitat). Això ens porta a una conclusió clara: la renda variable de qualitat ja no és abundant. És escassa. I com tot el que és escàs amb valor real, mereix atenció estratègica.

Quan un actiu comença a ser difícil d'aconseguir, aquest actiu es revalora. L'equitat representa participació directa en el creixement, en la innovació, en els beneficis futurs de l'economia real. Si hi ha menys empreses cotitzades, menys accions en circulació i més capital competint per obtenir exposició a aquest creixement, el resultat és un desequilibri estructural entre oferta i demanda. I això implica que les valoracions de la renda variable seran cada vegada més grans.

Molts inversors, sobretot en l'àmbit institucional o patrimonial, segueixen pensant en la renda variable com una part més de la cartera, una classe d'actiu que “cal tenir”, però que es gestiona amb el cicle. Es pondera de més quan el mercat puja, i menys, quan hi ha incertesa. Però si mirem més enllà de l'horitzó tàctic i ens preguntem quins actius conservaran el seu valor real a 10, 20 o 30 anys vista, la resposta és clara: aquells que representin propietat econòmica escassa. I aquí l'equitat té cada cop menys competència.

En aquest context, mantenir una ponderació estructural inferior de la renda variable no és cautela. És una omissió estratègica. En un món amb cada cop més deute i menys equitat, l'equilibri de poder entre actius està canviant. I com a inversors, no podem ignorar-ho.

Jensen Huang, CEO de Nvidia, va sopar fa uns dies en un restaurant de pollastre fregit a Seül amb els presidents de Samsung i Hyundai. Es va limitar a menjar pollastre i beure cervesa. El mercat va fer la resta:

• Les accions de Kyochon F&B, competidor de la cadena visitada, van pujar un 20 %.
• El processador d'aus Cherrybro va assolir el límit diari del 30%.
• Fins i tot Neuromeka, fabricant de robots per fregir pollastre, es va disparar un 25%.

Per què? Perquè tot el que toca la IA es converteix en or. La narrativa és tan poderosa que n'hi ha prou amb una foto del CEO de la companyia més important del món davant d'una galleda de pollastre per activar la imaginació especulativa de milers d'inversors.

En psicologia conductual, aquest biaix s'anomena “efecte halo” i, en aquest cas, s'aplica a la intel·ligència artificial: el mercat ja no diferencia entre xips de silici i xips de patata. La irracionalitat al poder.

Fa unes setmanes vaig assistir a una classe sobre intel·ligència artificial impartida per un conegut divulgador. No era una classe tècnica, sinó una invitació a pensar diferent. En un moment, el ponent va preguntar als assistents per les seves aficions. Un va dir “caminar pel camp”, un altre va esmentar “la gastronomia”. En qüestió de minuts, amb ajuda d'un model d'IA generativa, el grup va dissenyar una activitat que consistia en la recol·lecció de bolets i una experiència gastronòmica posterior, utilitzant els mateixos bolets recollits. Es va generar un nom per al projecte. Es va crear una web funcional. Es van redactar textos atractius. Es va dissenyar el logo. I es va esbossar un pla financer. Tot, en menys de mitja hora.

L'important no va ser la idea en si. Va ser el que aquesta escena va revelar: el cost de posar una idea en funcionament s'ha desplomat. I amb ell, també el cost d'equivocar-se, de fallar.

Al llarg de la història de la humanitat, emprendre o innovar ha estat a l'abast de poques persones: els qui podien pagar el preu de fallar o els que tenien una especial capacitat per aixecar-se de la lona. Equivocar-se era ruïnós. Emprendre requeria capital, temps, habilitats especials, tolerància al risc. Milions d'idees brillants s'han quedat a les ments de milions de persones, que simplement no van tenir el coratge d'intentar posar-les en pràctica, horroritzades per la possibilitat del fracàs i la ruïna.

Això ha canviat. La IA ha eliminat aquestes barreres. Avui, una persona sense formació tècnica, sense capital inicial i sense equip pot llançar una idea, testar-la i descartar-la si no funciona, tot en qüestió d'hores a cost, pràcticament, zero. No cal saber programar ni dissenyar. No cal contractar ningú. N'hi ha prou amb tenir una idea i curiositat per provar-la.

Això té conseqüències profundes, perquè quan fallem aviat i fallem barat, la gent aprèn amb més rapidesa i s'atreveix més. Es multiplica el nombre d'experiments. I més experiments significa més possibilitats d'èxit. Aquest fenomen no és teòric. Està passant. La innovació s'està democratitzant. Milions de persones a tot el món estan provant coses que abans no s'haurien permès intentar.

Estem entrant en una nova etapa on qualsevol pot provar una idea amb molt poc esforç i veure si funciona. És el que podríem anomenar “innovació en petites dosis, però per tot arreu”. Una persona llança una web per oferir rutes gastronòmiques al seu poble. Una altra crea un servei de classes de guitarra en línia amb ajuda d'IA. Un altre dissenya una app per ensenyar història amb vídeos generats per intel·ligència artificial. La majoria d'aquestes idees no arribaran lluny. Però algunes sí. Algunes trobaran el seu públic, creixeran i obriran mercats que avui ni imaginem.

No sabem on apareixerà el següent gran avenç. Serà una eina per a metges rurals? Un sistema que revolucioni com s'ensenyen idiomes? Una plataforma per personalitzar viatges? L'important és que ara hi ha milions de persones provant coses que abans no haguessin somiat ni començar.

Per això és tan difícil anticipar el que ve. Perquè la innovació ja no passa en uns pocs laboratoris o empreses grans. Ara brolla a tot arreu.

I, no obstant això, els models macroeconòmics segueixen utilitzant paràmetres del passat per anticipar l'impacte de la IA sobre la productivitat. Arriben a conclusions tèbies, lineals. Ignoren que una economia on el cost de la sentència s'ha tornat irrellevant no es comporta igual. No creix igual. No innova igual.

I per això els models tornaran a equivocar-se. Tornaran a infravalorar l'impacte de la IA sobre la productivitat global, perquè no poden capturar que alguna cosa disruptiva ha passat. Alguna cosa que trencarà les cadenes que mantenien sota control l'infinit enginy humà.