25/08/2025

La reunió anual de Jackson Hole va tornar a situar la Reserva Federal al centre de l'atenció internacional, i en aquesta ocasió, el canvi de to de Jerome Powell ha marcat un punt d'inflexió a les expectatives de política monetària. Després de setmanes de dubtes sobre si setembre portaria o no una retallada de tipus, les seves declaracions van inclinar la balança cap al sí. El president de la Fed va reconèixer que els riscos sobre el mercat laboral s'han incrementat, i va advertir que podrien generar dinàmiques ràpides i no lineals en l'economia. Encara que va insistir en la persistència de les tensions inflacionistes, el seu èmfasi en els riscos a la baixa per a l'ocupació va ser suficient perquè el mercat tornés a descomptar una alta probabilitat de retallada.

Tanmateix, no està tot escrit. La probabilitat d'una retallada depèn encara de les dades que es publiquin al setembre, especialment sobre desocupació i inflació. Una reducció de la taxa d'atur acompanyada d'un repunt significatiu de l'IPC subjacent podria mantenir dividida la Fed i portar a una pausa.

En paral·lel, el banc central americà va oficialitzar un gir en el marc d'actuació. En efecte, la Reserva Federal va anunciar que abandona l'estratègia d'“inflació mitjana” que li permetia tolerar preus per sobre del 2% durant un temps per compensar períodes previs de baixa inflació, i ha tornat a un enfocament més clàssic: mantenir la inflació prop del 2% de manera estable, sense marges d'indulgència. A la pràctica, això significa que la Fed serà més estricta: actuarà amb rapidesa si percep que la inflació es consolida per sobre de l'objectiu, fins i tot encara que això suposi refredar l'economia i moderar l'ocupació. A aquest debat s'hi suma la pressió política directa des de la Casa Blanca, amb atacs a membres de la Reserva Federal, cosa que incrementa la incertesa institucional.

Mentrestant, a Europa, el Banc Central Europeu sembla inclinat a mantenir els tipus sense canvis al setembre. La inflació s'ha estabilitzat al voltant del 2% i els darrers indicadors d'activitat, com els PMI d'agost, han sorprès a l'alça. Tanmateix, el rerefons continua sent fràgil: Alemanya ha revisat a la baixa el seu PIB del segon trimestre, mostrant debilitat en la demanda interna, i la confiança dels consumidors europeus s'ha tornat a deteriorar a l'agost. El més probable és que Christine Lagarde mantingui la narrativa de decisions reunió a reunió, evitant comprometre's amb un camí clar. Al Regne Unit, el Banc d'Anglaterra s'enfronta una situació més complexa. Les dades recents d'inflació han sorprès a l'alça, cosa que erosiona el marge per continuar amb retallades de tipus cada trimestre. La millora en els indicadors d'activitat i la fortalesa de la inflació als serveis posen en dubte que el banc central pugui mantenir aquesta cadència de flexibilització. D'altra banda, el Banc del Japó es mou en una direcció diferent: tot apunta que a l'octubre es podria produir una pujada de tipus, fomentada per la persistència de la inflació subjacent en nivells elevats.

El front comercial és un altre escenari de transformacions. L'acord aconseguit entre els Estats Units i la Unió Europea a finals de juliol s'ha concretat amb més detall: Washington permetrà un topall del 15% en aranzels sectorials sempre que Brussel·les elimini els seus propis gravàmens i obri un accés preferent en sectors sensibles. En contrast, les negociacions s'han estancat amb l'Índia, en un context de tensions per les importacions de petroli rus. Amb el Canadà, en canvi, s'entreveuen avenços, després de la disposició del govern d'Ottawa a retirar mesures de represàlia. Pel que fa a la Xina, s'ha prorrogat la pausa aranzelària, fet que ha consolidat un statu quo que Washington considera satisfactori.

Malgrat aquests vaivens, el comerç global es manté sorprenentment estable en termes agregats, però amb un canvi profund en la seva composició. Les exportacions cap als Estats Units han caigut a la majoria de grans socis comercials —Xina, Japó, Corea, la Unió Europea mateix—, mentre que augmenten les vendes cap a altres destinacions. Mèxic i Vietnam, d'altra banda, destaquen com a guanyadors nets en aquest reordenament.

En paral·lel, la guerra a Ucraïna continua condicionant l'agenda internacional. Després de la cimera entre Donald Trump i Vladímir Putin, les negociacions han continuat amb la participació de Zelenski i líders europeus a Washington, però les posicions es mantenen allunyades. Moscou ha acceptat congelar les línies de front en algunes zones, encara que insisteix en la retirada de tropes ucraïneses de part de la regió de Donetsk. En matèria de garanties de seguretat, la proposta nord-americana és ambigua, amb compromisos aeris, però sense presència terrestre, mentre Rússia rebutja categòricament qualsevol desplegament de tropes de l'OTAN en sòl ucraïnès.

En definitiva, la fotografia actual és la d'un món en transició, en què la política monetària dels Estats Units torna a virar cap a l'estímul, Europa navega entre la resistència dels preus i la debilitat del creixement, i Àsia reconfigura el seu paper en el comerç global. Tot això, sota l'ombra d'un conflicte bèl·lic a Europa de l'Est que encara no troba sortida.