11/08/2025

Vivim un moment de transició històrica en l'ordre econòmic global. El sistema que durant dècades va garantir certa previsibilitat en les relacions comercials, basat en regles multilaterals, institucions autònomes i acords diplomàtics, està sent desplaçat per una lògica més fragmentària, transaccional i volàtil. Els pilars que abans sostenien el consens internacional —la liberalització comercial, la independència dels bancs centrals i la fiabilitat de les dades estadístiques— ara semblen més fràgils que mai.

La política aranzelària, que abans responia a criteris tècnics o estratègics, s'ha convertit en un instrument explícit de pressió geopolítica. No es tracta ja de protegir indústries locals o equilibrar balances comercials, sinó de castigar conductes, disciplinar rivals o premiar aliats circumstancials. Això no només ha desdibuixat la frontera entre diplomàcia i coerció, sinó que ha generat un entorn profundament incert per a empreses, inversors i governs.

Alguns exemples són paradigmàtics. El cas de Suïssa resulta particularment il·lustratiu: un país que històricament ha estat símbol d'estabilitat, neutralitat i obertura econòmica, s'ha vist de sobte penalitzat amb aranzels de gairebé el 40%, sense justificació tècnica aparent i sense que hi intervinguin mecanismes formals d'apel·lació o revisió. La reacció diplomàtica va ser ignorada i les conseqüències econòmiques, immediates. Resulta inquietant comprovar com la lògica de càstig unilateral es pot imposar fins i tot sobre aliats tradicionals.

Una situació similar passa amb l'Índia, que va passar en qüestió de setmanes d'estar a punt de tancar un acord comercial amb els Estats Units a convertir-se en blanc de noves sancions. El detonant: les importacions de petroli rus. No importa que hi hagi negociacions obertes, ni que s'hagi generat bona voluntat. L'ús dels aranzels com a forma de pressió reflecteix un canvi en la manera de concebre el comerç internacional: ja no com una xarxa de compromisos recíprocs, sinó com un tauler de força en què el qui té més poder imposa la seva voluntat.

I el que ens espera no és poca cosa. Sectors estratègics com els semiconductors o els productes farmacèutics, fins ara exempts, podrien ser objecte de nous gravàmens. Es parla fins i tot de tarifes del 100% sobre xips, excepte per a les empreses que acceptin relocalitzar producció en territori nord-americà. Aquesta condicionalitat selectiva, disfressada d'incentiu industrial, introdueix distorsions profundes i premia l'oportunisme sobre l'eficiència. Al mateix temps, obre un precedent molt perillós: la lleialtat geoestratègica com a criteri per definir l'accés als mercats.

Ara bé, el més preocupant no és només el què, sinó el com. La majoria d'aquests aranzels s'han imposat apel·lant a poders d'emergència, i han estat objecte de disputes judicials que encara no s'han resolt. En aquest sentit, si les corts federals invaliden l'ús d'aquestes eines, l'Executiu haurà de trobar altres vies legals per sostenir la seva agenda, i fins i tot es podria veure obligat a tornar ingressos recaptats sota normatives ara qüestionades.

Més enllà del front comercial, hi ha un fenomen encara més greu en marxa: l'erosió deliberada de la independència institucional. La destitució de la directora d'Estadístiques Laborals per acusacions infundades de manipulació política, o la nominació d'aliats presidencials a càrrecs clau a la Reserva Federal, revelen un patró clar. El que està en joc ja no és una diferència d'enfocament tècnic, sinó un intent sistemàtic de colonitzar els òrgans que produeixen i gestionen informació crítica per a l'economia.

Això té implicacions greus. La credibilitat de les dades —sobre inflació, ocupació, salaris— és essencial perquè els mercats funcionin, perquè les decisions de política monetària tinguin legitimitat i perquè la societat pugui avaluar el rumb econòmic del país. Si aquesta confiança es trenca, si els números es comencen a percebre com a eines polítiques i no com a diagnòstics imparcials, el deteriorament serà profund i persistent.

En aquest context, resulta difícil parlar de "mercats lliures" o d'"institucions independents" sense caure en la malenconia. La combinació de proteccionisme agressiu, intervencionisme estratègic i colonització institucional redefineix les regles del joc. Ja no es tracta només d'entendre les dinàmiques econòmiques, sinó d'anticipar i interpretar decisions polítiques, mentre intentem adaptar-nos a un entorn en què la certesa jurídica i normativa és cada cop més escassa.

No estem davant d'una oscil·lació conjuntural, sinó davant d'un canvi estructural. L'ordre que coneixíem s'ha trencat, i el nou encara no té forma definida. En aquesta situació d'incertesa, l'únic que queda clar és que la lògica de l'excepcionalitat, la imposició i la fidelitat política ha reemplaçat la lògica de la norma, el multilateralisme i la institucionalitat. I això exigeix un nou tipus de lectura, d'estratègia i, sobretot, de lucidesa.