Ángel Peralba

Ángel Peralbo, psicòleg 

"Els adolescents esperen atenció, límits i escolta activa per part dels seus pares".

Pots veure el vídeo complet aquí.

L'adolescència és una etapa en què deixem enrere l'estat infantil. I ens permet arribar a joves i adults. La primera característica fonamental és que en poc temps es produeix tota una revolució. Són, a més, plenament conscients de tot el que els està passant. El que passa és que no hi troben gaire sentit. És una etapa trencadora amb el que hi ha. El que requereix és que els prestem atenció. Hem parlat moltíssim d'ells i d'elles, però potser no estem aprofundint en quines poden ser les seves necessitats reals.

Hi ha problemes que es veuen i d'altres que no es veuen. I els pares han d'estar molt atents. Com que, a més, és l'etapa en què tendeixen a aïllar-se o manifestar tota aquesta intensitat que tenen, també és important estar atent a aquest bloc. Començant pels que es veuen, hi ha, òbviament, per exemple, les conductes de risc. Les conductes de risc són pròpies de l'adolescència. Si, a més, extrapolem la visió a quan són adults, és quan es forgen la majoria dels problemes lligats a la manca de control d'impulsos. Per descomptat, addiccions. Aquests elements de risc, com l'alcohol, el consum de cànnabis, el tabac, són un dels grans problemes que tenim. Perquè, a més, en la mesura que es forgin a aquesta edat, tindrem adults amb moltes dificultats per autoregular-se. No tant el tema del sexe, el tema de les conductes precoces, perquè és l'edat en què s'han de donar. Jo diria que l'element de preocupació és quan el sumem a aquestes altres conductes de risc. Perquè es dona en situacions d'autèntica manca de control. De fet, cada vegada veiem més nens i nenes que ho fan i després se senten malament. Perquè no han tingut aquest control per, realment, fer-ho. Entenc que aquests són dos dels grans problemes a què cal prestar atenció.

Un altre gran problema està relacionat amb els trastorns de la conducta alimentària. És un dels grans problemes, en aquest moment, que continua creixent. I continua creixent perquè al final, realment, es forja en un estil de vida. Es forja en un estil d'aprendre a menjar, però també d'aprendre a viure. Pensem que no només els adolescents, sinó molt abans, ja comencen a funcionar per models. Des del punt de vista de l'estètica, són molt precoços, amb uns estils i amb unes talles de vegades absolutament inviables. Per tant, ja es forgen des de ben petits, en algunes ocasions, uns elements que es veuen. Es veuen estils massa atrevits per l'edat que tenen o conductes de manipulació amb el menjar.

"Hem de cercar l'equilibri entre un estil educatiu massa autoritari i un altre d'excessivament flexible".

Abans he parlat d'aquestes problemàtiques que no es veuen. Aquestes problemàtiques que, realment, només serem capaços de poder abordar en la mesura que siguem bons observadors i establim un procés de comunicació amb els nostres fills que ens permeti accedir-hi. Si no, és inviable. Des d'un estil educatiu tremendament distant, fred, molt autoritari, serà molt difícil que puguem accedir a aquest tipus de qüestions. Des d'un estil absolutament gens marcat, tremendament flexible, i que gairebé més que pares puguem semblar els seus iguals, també ho serà. Perquè perdrem aquest rigor. És un equilibri perfectament assolible.

Per una banda, els adolescents sempre diem que volen aquesta espècie de límits d'aquests pares, perquè els seus amics no els en posaran, però també desitgen un procés d'escolta activa per part dels pares i que realment s'interessin per ells. Encara que de vegades, paradoxalment, no ho sembli.

Una de les coses més importants és sortir de la nostra zona de seguretat. Els pares se senten segurs quan parlen de temes que tenen a veure amb l'escola, quant has menjat, com has menjat, amb qui has estat, què has fet i quants deures tens. Hi ha una sèrie de temes que aniran a un protocol de repetició, d'insistència, que els adolescents clarament ja no suporten. Arriba un moment en què desviaran l'atenció. I com que ja tenen tendència a aïllar-se, això ajudarà que verdaderament no connectem. La primera cosa: deixar de banda aquest tipus de comunicació. El valor de la comunicació el dona el resultat que té, a qui s'adreça, l'efecte que dona el receptor. Per tant, els adolescents són receptors d'un altre tipus de comunicació.

Volem que entenguin què és la responsabilitat, què és un adult, perquè ja els considerem adults per a moltíssimes qüestions, però a nosaltres ens costa entendre una etapa per la qual hem passat i que podríem entendre perfectament, ens costa baixar a aquest nivell. Hem d'acostar-nos a l'adolescent. És a dir, ser capaços d'escoltar-lo, ser capaços de veure quins són els seus interessos. Una de les grans dificultats és ser capaç d'entendre què hi ha en aquest caparró, què li interessa, sense judici crític. Un cop adoptem un llenguatge molt més empàtic, intentem veure quins són aquests jocs que realment té a la consola, o quins són aquests temes que potser a nosaltres no ens interessen gens com a adults, llavors aquí pot haver-hi una connexió important.

El que volen és que els seus pares també s'interessin per les seves coses. Això és fonamental. Encara que les seves coses ens semblin anodines o directament siguin trencadores amb el que pensem, aquesta trajectòria, aquests nens que fan un cert esport, que toquen aquesta música, que fan aquestes extraescolars amb què els pares estan d'acord. I, de sobte, comencen a voler fer coses, com el que vol fer boxa. I llavors els pares ja estan pensant en baralles tremendes. O el que vol començar a tocar un instrument i tocar amb un grup, i els pares ja es comencen a espantar perquè ho associen a aquestes conductes de risc que també de vegades ens preocupen. Aquí cal aterrar una miqueta i connectar amb aquests adolescents, que n'estaran encantats. No de compartir-ho, perquè, siguem realistes, als pares no els ho explicaran pas tot, però sí de començar a filtrar. Sobretot si entenen que, quan els digui alguna cosa, el meu pare i la meva mare no s'enfadaran. I dos, la segona cosa que faran, a més de l'empipament, no és criticar-me i dir-me que el que tinc al cap és una barbaritat. Si es gestionen bé aquests dos elements, tot plegat serà molt més fàcil.

Biografia
Llicenciat en Psicologia i postgrau en Psicologia Clínica del Nen i de l'Adolescent, fa 20 anys que Ángel Peralbo analitza els canvis socials i biològics que es produeixen en l'adolescència. És també autor dels llibres "Educar sin ira" i "De niñas a malotas".