Rosan Bosch

Dissenyadora d'espais educatius 

"Els espais físics haurien de ser tan diversos com les persones que els habiten"

Pots veure el vídeo complet aquí.

Em molestava molt veure els meus fills quan tornaven a casa sense ganes de dibuixar ni de llegir. Parlant de l'escola com una cosa negativa, avorrida. Per a mi va ser aquí, en realitat, quan van començar les ganes de voler canviar això. Vaig anar a parlar amb el professor dels meus fills i em va dir: “Bé, m'agradaria molt canviar-ho, però no puc. Tinc 30 nens, estem en una aula sols i el meu problema és que, tot i que m'agradaria diferenciar, en l'aprenentatge, quan n'hi ha que parlen, molesten els altres. I és per això que hem de fer més o menys el mateix alhora. Sempre hi haurà nens que s'avorriran”. Vaig pensar que jo, amb les meves habilitats de dissenyadora, d'artista, podia ajudar-los. Podia canviar l'entorn físic de la seva aula perquè es pogués treballar amb els nens de manera més diferenciada. Aquest va ser el principi. Jo volia salvar els meus fills, que conservessin les seves ganes d'explorar.

La creativitat no és una cosa que faci falta fomentar perquè és una cosa que tenim. Tu neixes amb creativitat, cada nen neix amb creativitat; no només els artistes són creatius, tots som creatius. El que passa és que l'escola apaga aquesta creativitat. Llavors, és més una qüestió de conservar aquesta creativitat, estimular-la i ajudar que creixi i que hi hagi possibilitats en l'entorn físic i en l'organització, en el context social d'una escola. Que l'estimulis, però també que sentis que t'ho permet.

La creativitat ve d'alguna cosa molt bàsica, de tenir la possibilitat d'actuar sobre les teves pròpies ganes, la teva curiositat, i la teva motivació, que ve de dins. El problema és que, si creem espais que en realitat fixen l'ús, estem amb un professor amb els nens en una aula i aquesta aula crea una situació de control, és una situació de control dels nens. No es poden moure lliurement, no poden anar on vulguin, no poden treballar amb el que els vingui de gust, començar a dibuixar quan el professor està parlant, per exemple. El que fem amb el disseny és que, en comptes de pensar en un disseny de control, pensem en paisatges d'aprenentatge. I aquests paisatges d'aprenentatge es construeixen a partir d'acceptar que cadascun de nosaltres som diferents i necessitem distintes situacions físiques, de colors diferents, amb materials diversos, depenent de diferents situacions que necessitem per treballar.

"La motivació és la força més potent que tenim tots a dins"

El primer professor és el professor de tota la vida. El segon professor són els teus companys, els altres nens. I el tercer professor és l'entorn físic, perquè en realitat et facilita descobrir com aprens millor. I nosaltres, avui dia, diem que el més important que han d'aprendre els nens a l'escola és aprendre a aprendre. Perquè sabem que un 65% dels nens que comencen a primària acabaran tenint un lloc de treball que actualment no existeix. Llavors, sabem una cosa que han d'aprendre a l'escola: aprendre a aprendre. I per arribar-hi necessiten descobrir: Com funciono jo? Com em concentro? Quan m'he de concentrar molt profundament, com ho faig? Si he de treballar amb tu en un treball col·laboratiu, què li cal a un entorn físic perquè tinguem la millor situació de treball col·laboratiu?, etc. Llavors, doncs, el tercer professor és un entorn físic que ajuda l'alumne, però també el professor, a aprendre com aprendre.

Es tracta de la diversitat i de com configurar-la. Jo crec que és molt fàcil. Si permetem uns entorns dissenyats amb diversitat, l'entorn físic simplement ens parla. Perquè la veritat és que un espai, un entorn uniforme, no permet la diversitat. Llavors, hi ha algú que s'ha de quedar quiet perquè, sinó, molesta els altres. En un entorn més divers, també es tracta d'un sistema d'organització d'escoles diferent. Perquè és veritat que aquestes escoles que són paisatges d'aprenentatge no poden funcionar si continuem funcionant de la mateixa manera d'abans. Si poses al professor amb els seus 30 alumnes i ha de controlar les activitats d'aquests alumnes, al revés, no funciona. Hem de pensar com configurem el temps del professor amb els alumnes. I aquí entra el context, la paraula “autonomia”, la independència, el treball per projectes, el treball per reptes. La veritat és que, en una escola tradicional, estem sobretot controlant el moviment físic del cos dels nens. En el futur, volem que aquest mateix nen, quan sigui adult, sàpiga molt bé quan quedar-se i quan marxar. Que sàpiga manejar molt bé un aprenentatge independent. Si als nens no els donem una mica d'aquesta independència ara, com aprendran a manejar aquesta independència d'adults?

Biografia
Directora d'un estudi d'arquitectura amb el seu nom i dissenyadora d'interiors. Rosan Bosch ha creat espais innovadors a l'escola amb l'objectiu de millorar l'entorn d'aprenentatge. Autora de llibres com “Dissenyar un món millor comença per l'escola”, també ha participat en projectes similars en hospitals o biblioteques.