María Jesús Álava

Psicòloga

"La frustració és el camí del coneixement i aquesta és la clau de la intel·ligència".

Pots veure el vídeo complet aquí.

En l'adolescència, el primer és tenir paciència, el segon és que saps que és un període que passarà, afortunadament. I després: molta comprensió. Ells mateixos no es troben a gust, no saben molt bé on són, estan cercant el seu lloc al món, estan intentant trobar-se. Provocarà moltíssimes vegades. I ha de sentir la teva confiança, la teva tranquil·litat, que no perds el control. Quan vegi que no entres en les seves provocacions, aconseguiràs moltíssima autoritat. Tu saps que, encara que està dient que no vol saber res de tu, en el fons et continua necessitant. En aquests moments de gran inseguretat, necessita també la teva aprovació, necessita sentir que tu continues sentint-te orgullosa d'ell, que continues pensant que és un noi realment llest, que confies. Mira molt bé què fan, amb qui, quins símptomes tenen les coses que més et puguin preocupar, intenta escoltar molt, observar enormement i acostar-t'hi només en aquells moments en què ell t'ho permetrà.

Quina seria la gran assignatura pendent dels pares? Ensenyar a viure, claríssimament. Què passaria si hi hagués una assignatura que poguéssim ensenyar als nostres fills i que fos com conèixer-te millor? Com treure el millor de tu mateix? Com conèixer la gent que tens al voltant? Com ser molt més sociable? Com aprendre a escoltar? Com aprendre a raonar? Com aprendre a pensar? És a dir, com desenvolupar aquesta intel·ligència emocional? En definitiva, seria com aprendre a viure. Si ens coneguéssim més, sabríem relacionar-nos, sabríem ser feliços, que és l'objectiu final que tots cercaríem, i seríem menys manipulables. Fem nens, adolescents, joves, adults que siguin autèntics, que siguin ells, que no siguin manipulables.

"La por, la culpabilitat o la inseguretat ens treu molt en relació amb els nostres fills. Tot això els ofereix gairebé el pitjor de nosaltres".

Un dels grans errors és la sobreprotecció. Estem intentant que la seva vida sigui tan senzilla que, al final, els estem anquilosant. Al final, caminaran en aquesta espècie de carrera que és la vida amb crosses, no podran saltar els obstacles a què s'enfrontin. Es tracta de ser al seu costat, però no d'anar al davant; simplement, queda't al darrere per si de cas en un moment determinat veus que cauen.

Tots els nens necessiten pautes, normes, límits, és un error no posar-ne, igual que és un error pensar que no n'hi ha per tant i cedir per evitar mals majors. Això és una cosa que veiem en molts pares. I tampoc no hem de fer que els fills que es porten bé cedeixin en funció dels seus germans. No en sacrifiquem uns, perquè gairebé sempre sacrifiques el que millor es porta en funció de l'altre, que és el que té més dificultats, la qual cosa és una gran injustícia. Però hi ha un tema fonamental que ens preocupa molt, i és, ensenyem-los a pensar, ensenyem-los a raonar. Sabem que la felicitat està en la generositat. Molts nens d'avui estan educats en el consumisme, i si els ho donem tot a canvi de res, comencen a no donar valor a les coses i acaben per no donar valor a les persones. Això és un gran drama. En definitiva, no siguem col·legues, no els sobreprotegim, no cedim de vegades per evitar mals majors. Posem una sèrie de pautes, de normes, de límits clarament establerts, actuem en funció de com és cada nen i, amb aquesta singularitat, unifiquem criteris entre els pares. Tractem-los d'acord amb l'edat que tenen i la singularitat que ells puguin transmetre't, i donem-los sempre confiança en ells mateixos, però també confiança en nosaltres.

Un nen s'ha de frustrar per poder aprendre, per elaborar recursos. Aquest és un dels grans drames que tenim ara mateix. En aquest moment, als centres de psicologia, el segment que més ens ve de gent són joves de divuit a trenta anys. Fa vint anys, els joves no venien a un centre de psicologia, te'ls portaven els pares quan estaven molt desesperats. Ara per què venen? Perquè no tenen recursos davant la vida, és a dir, no s'han pogut frustrar, no els hem donat aquesta oportunitat. Imagina't un nadó que vol començar a caminar, què és el que fa? Intenta aixecar-se, cau. La frustració, en realitat, és el camí del coneixement, i aquesta és la clau de la intel·ligència. És clar que t'has de frustrar, perquè si no, no viuràs, perquè has d'experimentar, perquè has d'adonar-te de quan encertes i quan t'equivoques, i has d'aprendre d'aquests errors. Els nens que no es frustren no aprenen en la vida. Durant la vida tindran circumstàncies difícils, moments en què no els ajudarem, fets en què es trobaran realment molt sols. Si no han elaborat aquests recursos, ho tindran molt difícil. La frustració és necessària.

Biografia
Llicenciada en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid i màster en Psicologia Pedagògica. És professora de la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, i membre del Consell Assessor de la Fundación Española para la Promoción y el Desarrollo de la Psicología Científica y Profesional. María Jesús Álava Reyes és autora, a més, de llibres com "La verdad de la mentira", l'enciclopèdia "La psicología que nos ayuda a vivir", "La buena educación" i "La inutilidad del sufrimiento".