Alberto Soler

Psicòleg clínic 

"Hem de fomentar el pensament crític i no l'obediència cega"

Pots veure el vídeo complet aquí.

Per molt bé que ho fem els pares, és gairebé impossible que no aparegui la gelosia envers els germans. Les estadístiques diuen que, en el 90% dels casos, apareix gelosia en els germans grans quan arriba un germà petit. Podem tenir en compte algunes coses des de l'inici de l'embaràs fins a l'arribada de l'infant per poder minimitzar l'impacte. Hi ha alguns factors que fan que la gelosia pugui aparèixer amb més freqüència. Quan el germanet/a que arriba és del mateix sexe. O, sobretot, entre els dos i els quatre anys és quan és una miqueta més difícil. És recomanable fer-lo partícip del procés tot el possible. Fomentar molt el contacte amb la mare: Que li toqui la panxa, que noti les puntadetes. Que participi en els preparatius per a l'arribada del seu germà/na: Muntar l'habitació, anar a comprar coses. I també és molt important, en el moment de l'arribada, a l'hospital, donar-li un lloc de protagonisme. Nosaltres estem a punt de conèixer el nostre fill o la nostra filla, però ell està a punt de conèixer el seu germà o la seva germana. I és un moment superimportant emocionalment per a ell/a. És normal que es pugui sentir una mica desplaçat. El moment més delicat amb la gelosia és quan el nadó ja no és un enciam que el deixes allà al bressol i l'única cosa que fa és mamar, dormir i cagar. Quan comença a fer gràcies, quan ja comença a riure, a gatejar, a mostrar la seva autonomia. Aquí és quan el germà/na gran, de sobte, diu: “Ostres, això és una amenaça. Comença a fer moltes gràcies als que tenim aquí. Comença a agafar-me les joguines”. Aquí és quan, de vegades, quan cantem victòria, de sobte ens esclata a la cara. Ho hem de portar amb normalitat.

Els pares i les mares, les diferents persones, tenim formes diferents de fer front a una mateixa realitat. I amb la paternitat i la maternitat passa el mateix. Perquè la maternitat és una experiència i la paternitat és una experiència diferent. Les diferències sorgiran. I, de fet, d'aquestes diferents formes d'abordar l'experiència de ser pares i mares, ve la riquesa. Si pretenem ser els dos iguals, si volem que tu i jo fem les coses de la mateixa manera amb els nostres fills, al final es perdran alguna cosa. Perquè es perdran aquells matisos que tu, des de la teva individualitat com a dona, li pots donar. O es perdran aquells matisos que, des de la meva individualitat com a pare, es poden donar. La participació del pare és essencial. I no és una participació, és el fet de ser-hi present.

"Les etiquetes que posem als alumnes influeixen en el seu rendiment. Les altes expectatives fan que els infants visquin amb por a decidir".

El tema de les etiquetes és importantíssim. Pensa, per exemple, en els pots de conserves del supermercat. Aquestes etiquetes que tenen al pot es posen molt fàcilment. Una màquina les va posant en sèrie. Però has intentat treure'n alguna? És gairebé impossible. Ho poses sota l'aigua calenta, ho intentes amb alcohol, el fregall, i és molt difícil de treure. Amb les etiquetes que nosaltres posem als infants, i que posem a altres persones, passa exactament el mateix. En el moment en què tenim una etiqueta posada, gairebé sense adonar-nos-en, acabem comportant-nos d'acord amb l'etiqueta que ens han posat o que ens hem posat.

El sistema acadèmic se centra massa en les qualificacions, en l'examen, en la prova. I es valora molt poc l'esforç, es valora molt poc el fet que un noi/a penqui dia rere dia durant tot el curs. Al final, sigui una metodologia o una altra, hem de passar per la prova objectiva. Si el teu fill/a treu molt bones notes, reconeix-li la feinada que ha fet durant el curs. No li donis tanta importància a la nota. Tracta de transmetre-l'hi com una conseqüència de l'esforç que ha tingut. Però, sobretot, fes-li saber que tu no deixaries d'estar satisfeta si les notes haguessin estat més baixes, perquè tu valores que gaudeixi, que aprengui, no que tregui bones notes. Valores la seva curiositat, valores la seva motivació, valores la seva fortalesa, l'energia que té.

Tots volem que els nostres fills obeeixin. Els meus fills són petits, van pel carrer i vull que m'obeeixin. Que els digui “atura't” i que s'aturin. Vull que em facilitin el dia a dia. Però quan els fills s'acosten a l'adolescència se'ns escapa. No acabem de veure que les relacions canvien. Quan són adolescents ja no som nosaltres, les persones inspiradores per a ells, ja no som el seu marc de referència, sinó que passen a mirar més el seu grup d'iguals com el marc de referència. Si nosaltres, quan són molt petitons, els eduquem i el centre de la nostra educació és l'obediència cega, quan arribin a l'adolescència, continuaran comportant-se de la mateixa manera. I quan el capitost, el líder del seu grup els digui: “Té, prova de fumar-te això i ja veuràs que bé”, obeiran.

Més que cercar l'obediència cega, hem de fomentar el pensament crític. Això, sens dubte, és molt més incòmode per a nosaltres quan són petits. Perquè això implica posar-nos a prova. Això implica haver d'aguantar molt, mossegar-nos la llengua, ser pacients, estar un passet darrera seu. Però si fomentem aquest pensament crític, el que no hagin de fer les coses simplement perquè jo t'ho dic, simplement perquè una altra persona t'ho diu, a mesura que ells vagin creixent tindran aquesta capacitat per identificar les injustícies, per no sumar-se a un tracte injust o vexatori a un company. Per parar-li els peus a una persona que vol abusar d'ells. Per no ficar-se en conductes de risc com l'alcohol, com conduir no respectant les normes de seguretat, com respectar el seu propi cos i fer que altres persones el respectin. I això passa pel pensament crític, no tant per l'obediència cega. Hem d'obeir, sí, però en aquelles coses que considerem importants. Per tant, la nostra tasca com a pares és posar-los-ho fàcil i només exigir-los aquesta obediència en qüestions de vital importància per a ells.

Biografia
Psicòleg i Màster en Psicologia Clínica i de la Salut. Coautor del llibre “Hijos de padres felices” i protagonista en el videoblog “Píndoles de psicologia”, ofereix receptes sobre l'educació i alerta de problemes com l'educació en l'obediència cega, en comptes d'advocar pel pensament crític i l'autonomia dels infants.