Enhamed Enhamed

Medallista paralímpic

"La clau de l'èxit no és qüestió de motivació, sinó de compromís".

El nedador cec viu apassionat per aprendre com s'arriba a ser la persona que volem ser.

Des que em vaig retirar després de Londres 2012, he continuat fent esport. M'he posat a fer coses com una Ironman, pujar el Kilimanjaro, fer algunes maratons...

Fins als vuit anys hi veia perfectament i els metges van dir als meus pares que si feia moviments bruscos em podia quedar cec, se'm podia desprendre la retina. Si teniu fills sabreu que és poc probable que un nen es quedi quiet més d'un minut o dos sense que l'estiguis mirant. Un dia, corrent per casa meva, la meva mare em va esbroncar i quan em vaig estirar i vaig tancar els ulls, cinc segons després, quan vaig tornar a obrir-los, ja no hi veia res. Quan et trobes en aquesta tessitura tens dues opcions a la vida; acceptar el que la societat et diu, que en el meu cas era que pel fet de ser cec no podia fer el mateix que els altres, o lluitar. Perquè bàsicament, no vaig fer cas, jo continuava corrent, queia per les escales, em menjava les columnes…

Posteriorment, em va generar molta frustració. Als 13 o 14 anys vaig començar a adonar-me que jo era diferent dels altres. Fins a aquell moment pensava que era igual que la resta del món i, de sobte, t'adones que la teva principal característica és ser cec. Per això vaig començar a nedar seriosament, perquè era el meu refugi. Vaig començar entrenant dues hores cada tarda quan vaig entrar a l'institut perquè no tenia res més a fer, el meu entrenador em va convèncer per entrenar quatre hores i vam començar així. Sis mesos després, en acabar el primer campionat internacional en el qual vaig participar, vam començar a entrenar prop de set hores diàries. Aquesta va ser la meva adolescència. També havia d'anar a l'institut, dormir a l'institut, estudiar a l'institut, dormir a l'institut… Mai no vaig ser un mal estudiant, però per una senzilla raó, perquè jo tenia molt clara una cosa: jo estic obligat a aprendre, estic obligat a aprendre a fer les coses d'una manera diferent, no puc fer el mateix que els altres.

Tots tenim tres opcions. Una: si tens una adversitat, et quedes assegut i esperes que algú te la resolgui. Dues: comences a moure't però esperant aconseguir el que la vida et doni segons les teves possibilitats. I tres: negociar amb la vida i dir-li: “Mira, jo vull això, no sé quant em costarà, no sé el que hauré de patir, però és el meu objectiu”.

La passió de la meva vida és descobrir com algunes persones aconsegueixen uns resultats respecte d'algunes altres. Descobrir com aprenem, com podem aconseguir canviar el nostre aprenentatge per convertir-nos en la persona que volem ser, però sobretot, com ensenyem altres persones a desenvolupar aquest potencial i això, tot, es basa, en realitat, en com aprenem.

He tingut la grandíssima sort que els meus pares, de manera instintiva, van descobrir que la sobreprotecció mata les persones. Llavors, l'educació que he rebut sempre ha estat molt orientada als valors, a treballar, a esforçar-te, a la constància, però, sobretot, a creure fermament que pots assolir moltes de les coses que et proposis. No totes, que això també m'ho recalcaven, sinó moltes.

Si no m'hagués quedat cec no m'hauria esforçat com em vaig esforçat per arribar on he arribat. Si no m'hagués quedat cec no hauria buscat la manera de seguir millorant. I va ser quan em vaig adonar que realment jo era una persona molt afortunada per haver tingut la sort de quedar-me cec, perquè gràcies a això era on era.

El dolor, la por, la tristesa, la frustració i tot aquest tipus de coses són part de la vida. No sentiríem alegria si no sentíssim tristesa, no hi ha un contrast. I la por, per a mi, és una de les millors emocions que tenim. Et diu que has de preparar-te per al que vindrà, perquè és possible que sigui una situació que et superi. Llavors, he de preparar-me més. Aquest és el missatge de la por.

La motivació està sobreestimada. Penso que ens han venut la història que tu fas les coses quan estàs motivat, fas les coses quan et sents bé. Però la clau de l'èxit és fer-les quan no et sents bé. Aixecar-te quan no en tens ganes, anar a entrenar quan no et ve de gust.

Estem més estructurats per aprendre a perdre que per aprendre a guanyar. Per a mi, va ser força més complicat aprendre a guanyar de cara als Jocs de Pequín, aprendre a preparar-me mentalment i saber en quina persona m'havia de convertir. I una vegada havia guanyat, saber mantenir el cap va ser més difícil que perdre, perquè quan perds sempre tens gent que t'acompanya. Però guanyar és força solitari. Força solitari perquè tota la gent que t'acompanya, moltes vegades, és perquè t'estàs penjant una medalla. De sobte, tota aquesta gent desapareix en els teus dies dolents. Guanyar sense perdre el cap, sense perdre els teus valors, sense perdre els teus objectius, sense perdre el teu compromís… això és molt més difícil. Però al final guanyar i perdre són accions transitòries.

Coneix més d'Enhamed Enhamed

Biografia
Considerat el millor nedador paralímpic de tots els temps, Enhamed Enhamed ha aconseguit 37 medalles en dotze anys de carrera, entre les quals destaquen quatre ors olímpics. L'esportista continua buscant superar els seus límits, afrontant reptes com pujar al Kilimanjaro o arribar a ser la primera persona cega a creuar nedant l'estret de Gibraltar. La seva filosofia vital es pot aplicar a l'esport, però també a la vida.
Faqs
Què et passa pel cap quan aconsegueixes una medalla d'or o un rècord olímpic?

El primer és: “Ho he aconseguit!”. Autocelebrar-ho és part d'això, reconèixer-te el que has fet bé. Això és fonamental. En el meu cas, després penses sempre en totes les persones que t'han ajudat a arribar fins aquí: el teu entrenador, el teu biomecànic, el teu fisioterapeuta, el teu metge… Perquè la natació és curiosa perquè és individual, però requereix molta gent al voltant, la teva família, els teus amics, aquella persona que t'anima en l'entrenament que és un company, que potser demà serà el teu rival però que avui t'anima perquè veu que no pots més. Penses en tot això. Per a mi va ser molt especial escoltar l'himne, i saber que tota la piscina, 17.000 persones estaven dretes escoltant l'himne. El més important és la satisfacció personal, l'agraïment i l'orgull.

"La meva passió és descobrir com aprenem a convertir-nos en les persones que volem ser"


Pots veure el vídeo complet aquí.