Álvaro Bilbao

Neuropsicòleg

"Per treure el màxim potencial dels infants és fonamental ajudar-los a sentir-se segurs".

Com aconseguir que els teus fills se'n vagin a dormir? Serveixen per a alguna cosa, els càstigs?

Sabem que el cervell dels infants, i el dels adults, té diferents components que registren informació a diferents nivells de processament. Hi ha una part que seria el cervell primitiu, que cerca la supervivència de l'infant i és la part del cervell que diu a l'infant que té gana, que té son, que s'ha de defensar d'algun estímul o protegir-se quan està sol. És la part del cervell que ens ajuda a sobreviure i amb la qual funcionen els infants quan són nadons. En aquest sentit, és molt important ajudar els infants petits a sentir-se segurs, a sentir que, quan tenen por, nosaltres respondrem atenent-los, que estaran ben nodrits, que els acomodarem perquè puguin dormir quan estan cansats en comptes d'obligar-los a continuar desperts. Això seria una part fonamental: donar-los seguretat.

La segona part del cervell és el que anomenem el cervell emocional. I aquesta és una part molt important i essencial durant aquests primers anys de vida, perquè ens permetrà comunicar els instints de supervivència més bàsics de l'infant amb tot el seu món intel·lectual. L'infant que es desenvolupa bé és el que, quan arriba a convertir-se en adult, és capaç de fer que els seus pensaments, les seves emocions i les seves accions vagin en la mateixa direcció. I per això és molt important educar el món emocional dels infants durant aquests primers anys. El cervell és una mica com un arbre: creix sobre la part primitiva, sobre la part de supervivència, després afegeix aquelles estructures que tenen a veure amb les emocions i, després, el món intel·lectual. Però si el món de la seguretat, si el món del benestar emocional de l'infant, no està ben estructurat des de petit, doncs no es desenvoluparà plenament. L'infant tindrà temps per aprendre japonès, xinès, per aprendre matemàtiques quan vagi sent més gran, però és important que l'infant creixi en una família en què se senti segur, en què senti que els seus errors no li sortiran cars. Aquestes serien unes claus molt senzilles però molt importants que tots els pares haurien de tenir en compte.

Hi ha moltes alternatives als càstigs, que són molt més pedagògiques i amb les quals els infants aprenen molt més. La primera seria posar límits. Posar límits vol dir que expliquem a l'infant el que no volem que faci abans que passi. D'aquesta manera, estem prevenint que l'infant desenvolupi determinades connexions o determinats patrons neurocerebrals que el que provocaran és que repeteixi aquest comportament negatiu. Quan ho frenem abans que passi, estem prevenint. Per això és important que els pares tinguem límits. Aquests límits es poden traduir en normes, i la diferència entre una norma i un càstig és que el càstig ve a posteriori, mentre que la norma sol venir per endavant. I a partir que l'infant té, ja, tres o quatre anys, ho podem fixar en família. És a dir que, quan els nens tenen un comportament que creiem que no és adequat, podem parlar amb ells i d'alguna manera arribar a un acord perquè ells acceptin, sàpiguen o entenguin que no és el comportament més adequat. Per exemple, fa uns quants dies, els meus fills estaven mirant la tele i van començar a discutir. Jo estava cuinant. Doncs em vaig acostar a la cambra de la televisió i els vaig dir que no m'agradava que discutissin, que si us plau que no tornessin a discutir. Al cap de dos minuts van tornar a discutir, així que vaig apagar la tele. Els vaig cridar a tots a la cuina i vam fer una petita assemblea i els vaig dir que, bé, doncs que no podien discutir a compte de la tele, que em semblava que la tele era una cosa per gaudir i que no podien estar-se cridant ni enfadant-se tant, que quina solució se'ls ocorria. I el que van dir ells va ser que, escolta, doncs que si cridaven, doncs que podia apagar la tele. Ho van dir molt de pressa i estaven molt contents, però del que no podien adonar-se ells, ni jo, és que al cap de cinc minuts es van tornar a barallar. I en aquell moment, vaig anar a la cambra i vaig dir: “Bé, us heu barallat. I com que la norma és que si us baralleu, apago la tele, apaguem la tele”. No han tornat a discutir per la tele. O sí que han discutit, perquè els he sentit, però ara discuteixen molt baixet i és el que anomenaríem, doncs, que s'estan posant d'acord.

Sabem que deixar que els nens prenguin decisions ajuda que desenvolupin una zona del lòbul frontal que ajuda a resoldre problemes d'una manera més efectiva, perquè deixem que els infants s'equivoquin i aprenguin dels errors. Però també sabem que, quan sobreprotegim, estem coartant aquesta capacitat que té el cervell d'anar-se desenvolupant plenament. I hi ha estudis que veuen que els infants de pares que els han sobreprotegit de petits, acaben prenent pitjors decisions quan són grans. Per tant, jo estic molt d'acord amb els teus amics escandinaus, perquè a casa també intentem posar-los pocs límits però que siguin importants. Quan un infant té sis mesos i comença a gatejar, és important posar-li el límit que no agafi l'ampolla de lleixiu, perquè l'infant no ho pot entendre. Quan són una miqueta més grans també és important posar-los determinats límits amb les noves tecnologies, però sí que deixem que ells decideixin quant volen menjar. Als països escandinaus és totalment impensable que un pare li digui “Acaba't el plat”, perquè l'infant, el cervell de l'infant, sap perfectament bé quant ha de menjar. Deixem que triïn la seva pròpia roba a la botiga i deixem que es posin la seva roba, la roba que ells triïn cada matí, sempre que respectin un codi que ve marcat pel clima: no poden portar una minifaldilla sense mitjanes si estem en ple mes de gener i no es posaran un jersei de llana en ple mes d'agost, però traient aquests petits matisos, ells prenen aquestes decisions i creiem que els ajuda molt.

No només els pares i els fills haurien de jugar, haurien de jugar els pares, els fills i els professors. Introduir el joc dins l'educació, fer que el treball a l'aula sigui un treball lúdic, sigui un treball d'interacció i, sobretot, sigui un treball que desperti una emoció positiva en l'infant és fonamental perquè els infants aprenguin. El joc és molt important per al desenvolupament de l'infant perquè és la manera natural que té el nostre cervell d'aprendre. A través del joc aprenem interaccions i regles socials, a través del joc aprenem, de manera natural, la psicomotricitat, que després és tan important per desenvolupar-nos, simplement per fer servir un boli, per poder tenir una conversa i transmetre el que pensem a través dels nostres moviments. Sabem que aquest joc és fonamental, però també ens permet posar-nos en situacions que són diferents de les que vivim quotidianament i, per tant, ens permet practicar.

En una cultura com la nostra, que se sopa molt tard, els infants no tenen ganes de dormir. Però, aquí, també és important que entenguem que el son és fonamental. Quan un infant té vuit anys no sembla que li repercuteixi d'una manera tan negativa en el seu aprenentatge o en la seva capacitat de concentració a l'escola. Tanmateix, si els infants no aprenen bons patrons per quedar-se adormits aviat... Sabem que el cervell humà hauria de dormir com a mínim vuit hores cada dia. El son s'endarrereix en una espècie de cercle viciós, perquè tant en els adolescents com en els infants de sis anys que s'acostumen a dormir mirant un conte al mòbil, sabem que el tipus de llum que emeten aquests dispositius endarrereix l'aparició de melatonina en el cervell, que és una hormona essencial per passar d'estar despert a estar adormit. Per tant, un consell fonamental per als pares que volen que els seus fills s'adormin abans és: després de l'hora del sopar, res de dispositius.

Coneix més Álvaro Bilbao

Biografia
Doctor en Psicologia de la salut i neuropsicòleg format a l'Hospital Johns Hopkins (Baltimore) i el Royal Hospital for Neurodisability (Londres). Autor del llibre “El cervell del nen explicat als pares”, un supervendes en nombrosos països. Col·labora amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
Faqs
Com podem ajudar els infants a estudiar millor?

Sabem moltes coses sobre com aprèn el cervell. I aquests coneixements de neurociència sobre l'aprenentatge poden ajudar molt els nois/es que s'estan preparant ara per a un examen o els pares que volen ajudar els seus fills/es a estudiar millor. Una de les coses més importants és que l'aprenentatge més important que fa el nostre cervell és visual. Recordem aproximadament el noranta per cent de les coses que veiem i, tanmateix, aprenem molt poquet del que llegim. I no obstant això, la manera d'aprendre en el nostre sistema és una manera d'aprendre molt basada a llegir, repetir i escriure. Si introduïm claus visuals com infogràfics, com el subratllat en diferents colors, dibuixos que ens permetin entendre millor la matèria, tot això ajudarà que l'infant recordi molt millor la informació el dia de l'examen. Als infants no els costa gaire aprendre, el que els costa molt és recordar el que han après, perquè el cervell aprèn gran quantitat d'informació, a què està exposat. L'altra cosa que també és molt important és crear connexions. Quan l'infant connecta el que ha vist a classe amb la vida real, recordarà aquesta lliçó sempre. No només és important per als pares, perquè intentin traslladar el món acadèmic de l'infant a la vida real, sinó també per als professors, perquè sàpiguen que l'infant aprendrà millor tot allò que es relaciona amb els seus interessos. Hi ha tres efectes, que la neurociència ha posat de manifest, que ajuden molt que els infants aprenguin. El primer és l'efecte autogeneració. Quan un infant escriu, pren les seves pròpies notes, quan fa els seus propis esquemes, el seu cervell recorda molt més bé aquesta informació, perquè recordem millor allò que fem que allò que escoltem o que ens han explicat. El segon efecte és l'efecte espaiat. Quan els infants o els adolescents es posen a estudiar i, després d'estudiar una estona, tenen un període de descans, sabem que el seu cervell fa tota una sèrie de processos que permeten a l'infant consolidar aquesta informació en la memòria a llarg termini. Per tant, fer una petita migdiada, estudiar un tema i després fer una estona de descans sense veure l'ordinador, sense xatejar amb els amics, simplement estirar-nos cinc minuts, sabem que potencia molt el record i la consolidació d'aquesta informació. I la tercera clau és el que anomenem l'efecte generació. Quan un noi/a estudia i repeteix i repeteix, una vegada i una altra, el mateix, sabem que el seu cervell, en realitat, no està aprenent, perquè es produeix una cosa que anomenem l'habituació. És a dir, que les paraules que estem repetint, el cervell les descarta perquè estan ja molt vistes i el comencen a avorrir. No obstant això, l'efecte avaluació consisteix que ens preguntem la lliçó a nosaltres mateixos, és a dir, que repassem un tema, fem el nostre esquema, fem aquests dibuixos que ens ajuden tant i, després de fer aquests dibuixos, tapem el llibre i intentem recordar-ho. Que ens preguntem la lliçó a nosaltres mateixos, perquè sabem que, d'aquesta manera, estem incidint no tant en l'aprenentatge, que de per si en el cervell de l'adolescent és bo, sinó que estem incidint en el record, que és el que li fallarà, a aquell estudiant, el dia de l'examen. Gairebé tots els estudiants, el dia de l'examen, sabien el que havien de posar, però no van ser capaços de recordar-ho.

"Perquè el cervell d'un infant es desenvolupi plenament cal animar-lo a prendre les seves pròpies decisions i a aprendre dels seus errors".


Pots veure el vídeo complet aquí.