Adam Alter

Psicòleg i professor
"Els nens consideren interessant allò a què els seus pares presten atenció".

Pots veure el vídeo complet aquí.

Tots tenim el mateix sistema: la mateixa anatomia, cervells pràcticament iguals, les nostres reaccions són pràcticament similars; mateixes recompenses, mateixos senyals, mateixos detonants… Així, doncs, tots tenim el mateix «risc», si volem dir-ne així. Tots som susceptibles. Un cop dit això, gran part de tot és estructural. És a dir, si hi ha creat un univers en què tots els teus amics són en un dispositiu i s'espera que responguis al cap de trenta segons, tu també hi seràs. Així que, tal com està estructurada la societat ara mateix, és especialment perillós per a adolescents i preadolescents, perquè la majoria de les seves interaccions socials tenen lloc en línia. A gairebé arreu, s'espera d'ells que estiguin connectats, davant del mòbil, a punt per respondre, disposats a interactuar amb gent… Bàsicament, des que surten de l'escola fins que van a dormir. Tot aquest temps lliure, l'únic que tenen entre setmana, l'ocupen amb el mòbil. I això és un factor estructural, tots vivim així. Si això canviés, els joves sortirien més, jugarien més, farien altres coses que són positives per a ells. Però és perillós perquè, tal com ha evolucionat el seu món, no es poden allunyar de la pantalla amb la mateixa facilitat que els adults, perquè les nostres vides no giren tant al voltant del mòbil, sobretot en l'àmbit social.

El primer que cal fer és vigilar el temps d'ús. Si veus que el teu fill fa servir el mòbil o qualsevol altre dispositiu diverses hores al dia, pots controlar-lo per saber quantes hores s'hi passa. Jo no ho faria en secret, sense que el nen o l'adolescent ho sàpiga, sinó que li diria: "Veurem quant de temps hi inverteixes, a veure què passa". Dono classe a adolescents a l'estiu i alguns passen fins a deu hores diàries davant la pantalla. No sé ni d'on treuen el temps, no entenc com poden viure així i fer les altres coses necessàries, però si ets pare, és una cosa que val la pena saber. Així que el primer és esbrinar quant de temps el fa servir. L'avantatge d'aquestes aplicacions és que també pots saber què fan durant aquest temps. Però l'essencial és tenir una conversa amb el teu fill o filla, un cop ha quedat clar el que fa, sobretot si té l'edat suficient per tenir-la, i dir-li: "Amb quant de temps et conformaries? Trobarem un equilibri". Pot ser un problema menor que es resolgui parlant-ne, i es pot aprendre a gestionar-lo… Però pot ser un problema greu, fins al punt que el nen no és capaç de complir les seves obligacions i se sent aclaparat per tot el que l'envolta, ja que no sol tenir l'ocasió d'estar per tot allò que hi ha fora de la pantalla… Arribats a aquest punt, en els casos més greus, almenys als Estats Units i en alguns llocs d'Europa, la gent acudeix a centres de tractament específics. Encara són una cosa molt recent, la seva eficàcia també és qüestionable i alguns semblen funcionar millor que d'altres. Per ara, no hi ha cap mètode provat i definitiu per tractar aquesta addicció. És molt baix el percentatge de nens que ho necessiten. Però aquest seria l'ordre dels passos: temps d'ús, què passa durant aquest temps, parlar amb el nen per intentar arribar a una solució i, si no funciona, parlar amb un especialista en el tema.

"Deixar de banda el telèfon una part del dia és una bona manera de recuperar la humanitat que ens han tret aquests dispositius".

Els nens consideren interessant allò a què els seus pares presten atenció. Així que, si prestes atenció a una pantalla, el teu fill pensarà que és molt interessant; si prestes atenció a un llibre, el nen voldrà saber què hi ha. Sigui el que sigui que capti la teva atenció, el teu fill ho considerarà interessant. Així aprenen. Admiren els seus pares, sobretot quan són més petits, i volen saber què interessa als seus pares per interessar-s'hi ells també. Des de molt aviat, els nens presten atenció al que fas. Crec que és molt important que els pares, quan hi ha nens al davant, deixin de banda les pantalles, tal com voldrien que fes el seu fill en aquests moments. Si et sembla bé que el teu fill miri la pantalla en tot moment, pots fer-ho. Si hi ha algun moment en què no vols que miri el mòbil, has de seguir exactament la mateixa norma. Perquè que tu facis servir el mòbil és el mateix que si ho fa ell o ella, i això fomenta el mateix comportament. La primera cosa que cal fer és vigilar el temps d'ús. Si veus que el teu fill fa servir el mòbil o qualsevol altre dispositiu diverses hores al dia, pots controlar-lo per saber quantes hores s'hi passa. Jo no ho faria en secret, sense que el nen o l'adolescent ho sàpiga, sinó que li diria: "Veurem quant de temps hi inverteixes, a veure què passa". Dono classe a adolescents a l'estiu i alguns passen fins a deu hores diàries davant la pantalla. No sé ni d'on treuen el temps, no entenc com poden viure així i fer les altres coses necessàries, però si ets pare, és una cosa que val la pena saber. Així que el primer és esbrinar quant de temps el fa servir. L'avantatge d'aquestes aplicacions és que també pots saber què fan durant aquest temps. Però l'essencial és tenir una conversa amb el teu fill o filla, un cop ha quedat clar el que fa, sobretot si té l'edat suficient per tenir-la, i dir-li: "Amb quant de temps et conformaries? Trobarem un equilibri". Pot ser un problema menor que es resolgui parlant-ne, i es pot aprendre a gestionar-lo… Però pot ser un problema greu, fins al punt que el nen no és capaç de complir les seves obligacions i se sent aclaparat per tot el que l'envolta, ja que no sol tenir l'ocasió d'estar per tot allò que hi ha fora de la pantalla… Arribats a aquest punt, en els casos més greus, almenys als Estats Units i en alguns llocs d'Europa, la gent acudeix a centres de tractament específics. Encara són una cosa molt recent, la seva eficàcia també és qüestionable i alguns semblen funcionar millor que d'altres. Per ara, no hi ha cap mètode provat i definitiu per tractar aquesta addicció. És molt baix el percentatge de nens que ho necessiten. Però aquest seria l'ordre dels passos: temps d'ús, què passa durant aquest temps, parlar amb el nen per intentar arribar a una solució i, si no funciona, parlar amb un especialista en el tema.

La nostra manera de ser millors persones, d'aprendre a comportar-nos en societat, és provant coses, en un procés d'assaig-error. Si li traiem la joguina a un altre nen, el nen ens dona un cop amb la mà i ens diu: "No em prenguis la meva joguina". Així aprenem el que funciona i el que no. Aprenem que, si li dius alguna cosa lletja a un nen, plora, i això et fa sentir malament. L'única manera d'aprendre-ho és tenint una resposta immediata als nostres actes, i això passa cara a cara. Darrere d'una pantalla, on tens centenars de milers de persones, amics i gent a qui realment no coneixes, els teus actes, quan comentes, quan escrius, quan dius o fas coses, estan molt allunyats de les conseqüències. Com a resultat, no vius aquest procés d'assaig-error, no aprens tan de pressa.

És molt fàcil que la vida en línia sigui perjudicial per al benestar d'un nen. Atès que la gent a Internet maquilla la seva vida, al final, el que passa és que només es publica el millor cinc per cent de la vida real i l'altre noranta-cinc per cent queda ocult. Si ets un nen i creus que Internet és un reflex exacte de com viuen els altres, si només has vist el millor, comences a pensar que la teva vida és menys interessant, més mundana, que no és tan rica com la d'altres persones. És molt perjudicial, perquè entrem en un bucle constant de comparar-nos i de qüestionar-nos la nostra vida.

Biografia
Adam Alter és psicòleg i professor del departament de Psicologia de la Universitat de Nova York. Autor del llibre "Irresistible", en què, de manera senzilla i a través d'exemples, analitza l'ús que fem dels telèfons mòbils i altres productes tecnològics que aconsegueixen atrapar la nostra atenció.