Silvia Álava

Psicòloga educativa i de la salut

"Els deures sempre són responsabilitat dels nens, mai dels pares"

Pots veure el vídeo complet aquí.

La psicologia pot ajudar en moltes coses als pares amb adolescents. Primer, a entendre molt bé què passa durant l'adolescència. Perquè ens han explicat molt bé els canvis fisiològics hormonals que hi ha en aquesta etapa, però no ens han parlat gaire dels psicològics. I, a l'adolescència, quan es comença a alliberar la kisspeptina (l'hormona que comença a disparar tots els caràcters sexuals secundaris) també es comencen a donar una sèrie de canvis mentals i psicològics. Es potencia molt el sentit crític. Abans, no qüestionaven res del que els deies; ara, comencen a fer-ho.

Sempre diem que els nens aprenen per mimetisme i que la seva principal font d'aprenentatge són els pares. Quan arriba l'adolescència el model fonamental són els amics, són els iguals, són cantants, de vegades, YouTubers i altres influències que van trobant al seu voltant, però continuen necessitant els pares i continuen necessitant que els pares hi siguin.

Quan els nens són molt petits, juguen amb altres nens, ni tan sols hi juguen. Després, els amics són circumstancials, són el nen que tens al costat i amb què comparteixes el pupitre, els nens de la teva classe. A partir dels vuit anys ja hi ha una selecció més en funció de les característiques i, després, és als dotze quan realment fiançaran el grup d'amics.

"És important donar al nen eines per solucionar conflictes amb els seus iguals."

No podem pretendre començar a tenir una comunicació bona i afavorir un bon clima de confiança quan arriba l'adolescència. Si no ho hem fet de petits, ens costarà molt més. El primer que hem d'establir és un clima de confiança en què vegin que es pot parlar de tot. I, a més cal reservar un temps i un espai. I una cosa fonamental: escoltar. I escoltar és més difícil del que sembla, perquè quan diem que escoltem activament significa que "jo m'oblido de mi i que només em centro en tu".

El concepte de castigar implica que tu tens una cosa i, llavors, en un determinat moment, fas alguna cosa malament, jo te la prenc. Després, és veritat que pot ser que aprenguis, que rectifiquis. Llavors, és millor si treballem reforçant la conducta positiva, és a dir, el que el nen ha de fer. Si has fet els deures, llavors podràs agafar la tauleta tàctil i jugar-hi una estoneta. O, si ja has endreçat l'habitació, si ja has col·laborat a casa, doncs potser pots fer aquesta altra coseta.

És veritat que cal donar als infants molta autonomia: cal deixar-los que cada vegada siguin més autònoms, que siguin capaços de resoldre sols els conflictes del dia a dia, que siguin capaços de gestionar les coses. Però la clau fonamental rau a acompanyar. És a dir, durant les primeres etapes, no és que "jo t'estigui controlant", ja que sabem que la sobreprotecció és un dels errors més grans que es cometen actualment en educació, sinó que "jo vaig al teu costat acompanyant-te i veient que tot va bé".

Biografia
Psicòloga educativa i psicologia clínica i de la salut. Autora de llibres com Queremos que crezcan felices, Cuentos para comer sin cuentos i La psicología que nos ayuda a vivir. Entre els seus principis bàsics a nivell educatiu destaca la importància de l'autonomia dels nens, a més de la seva aposta decidida de permetre'ls equivocar-se perquè aprenguin.