Tim Elmore

Escriptor i formador

"Hem de preparar els infants per al camí, en comptes del camí per als infants".

Com fomentar el lideratge en l'àmbit educatiu.

Quan diem ‘líder’, ens referim a algú que serveix la gent i resol problemes. Quan em creuo amb algun educador en un ascensor i hi parlo cinc minuts, els dic: “Només volem que es graduïn sabent resoldre problemes i servir la gent”. I tots em diuen: “Sí, això és el que jo vull”. La lectura, l'escriptura i les matemàtiques són necessàries, però calen persones amb habilitats per a la vida, amb l'habilitat de relacionar-se amb la gent i liderar equips, comunicar-se bé, transmetre una visió… Treballem molt internacionalment, i una vegada estàvem traduint un llibre a un altre idioma, i van traduir malament la paraula “líder”. Van utilitzar el terme “poder”, deien que era “algú que té poder”. Nosaltres creiem que el poder sorgeix sovint del lideratge; es guanya influència. Però comença amb la disposició de servir la gent i resoldre problemes. I quan fas això, normalment et guanyes el dret d'influir sobre altres persones.

Els líders tenen una visió del futur. Tenen al cap la imatge d'un demà millor. I, d'alguna manera, han esbossat els passos que cal seguir per fer realitat aquesta imatge. Poden ajudar els altres a comprendre que podríem aconseguir-ho. La majoria no arriba a esbossar els passos, i diuen: “Sí, m'agrada aquesta visió, com la fem realitat?”. I la majoria no sap com. Crec que un líder, per naturalesa, ha de tenir do de gents. Se'm fa difícil separar el bon lideratge de les bones habilitats socials. Hem de crear una generació que tingui do de gents. Això és molt difícil si estic amb el mòbil tota l'estona. Així que cal desconnectar-los. Cal desconnectar-los perquè adquireixin intel·ligència emocional. I jo diria, finalment, que han de ser valents per naturalesa. La diferència entre un líder i un director, i ambdós són necessaris, és que el líder fa coses que requereixen valentia. Els líders són els primers. De fet, quan descric als alumnes què és un líder, sovint els dic el següent: “Si no estàs disposat a fer el que demanes als altres, no cal ni que comencis. Ho has de fer tu abans de demanar-ho a ningú més”. Sé que sona gairebé com un clixé i una obvietat, però hi ha molts líders que donen moltes ordres però no estan disposats a fer el que demanen als altres que facin.

Tothom necessita una formació, fins i tot el líder innat. Perquè si soc un líder innat, és que tinc una personalitat decidida, estic motivat… Potser tinc dèficit d'atenció, no sé, però tinc molta energia. Però tot i així, necessito formar-me amb altres, necessito aprendre a ser pacient quan l'equip va més a poc a poc del que a mi m'agradaria. Així que la formació és necessària per a ambdós, però jo sempre dic el següent: Jo crec que al món hi ha dos tipus de líders, i tots nosaltres pertanyem a una de les dues categories. Podem ser un líder nat o un líder circumstancial. Els líders nats són els que lideren perquè és el seu hàbit. Són líders naturals. Són els nens que quan surten al pati prenen el control de l'equip de futbol. Però aquests són només el deu o el quinze per cent de la població. L'altre vuitanta-cinc o noranta per cent de nosaltres són els que jo anomeno “líders circumstancials”. Aquests són els que dirien: “Jo no em considero un gran líder, però si estic en la situació apropiada, una que sintonitzi amb qui soc, amb les meves passions, els meus punts forts, els meus talents… Just en aquell lloc, seria molt bo”. Tots hem vist xavals a l'escola o a la universitat que són molt callats i tímids. I quan els poses en una taula de mescles o en un altre lloc: “Mare meva, quin talent! Què li ha passat?”. El que passa és que ha trobat la seva situació. Jo crec que una de les tasques dels pares, educadors i empresaris és ajudar aquesta nova generació a trobar la seva situació. I en el moment que ho fem, jo crec que tots tenim el lideratge a dins. Potser no per dirigir una gran empresa, o per ser el president d'un país, però hi ha un lloc on podran treure'l.

En el que anomenem “aprenentatge èpic”, d'“EPIC”, la lletra “E” és Experiència. No volen un savi a l'escenari que els deixi anar un sermó. El que busquen és un guia sense xerrameca amb una experiència. Si els professors són capaços de crear una experiència a classe, o fora, a la gespa, però que sigui una experiència en què hi hagi un diàleg, llavors els tenim. Una experiència que els involucri, no un bust que parla. La lletra “P” fa referència a la “Participació” dels alumnes. Pensa en el món en què els nens creixen avui dia. Els permetem participar en el resultat de gairebé tot. Poden triar el que volen per menjar, on van de vacances… Quan són joves adults, no poden ni veure un reality sense votar qui es queda en el programa. El que jo dic és que nosaltres, com a educadors, hem de donar-los veu i hem de donar-los vot en la direcció que ha de prendre el pla d'estudis. Els alumnes donen suport a allò que ells ajuden a crear. Si els permetem ser creadors, els tenim, els involucrem. La lletra “I” fa referència a les “Imatges”. Han crescut amb imatges en pantalles: vídeos, DVD… Ara vídeo en streaming, amb Netflix i altres. Als educadors els plantejaria: com ancorar la idea principal que vols compartir amb una imatge, alguna cosa visual, una metàfora? Hi ha moltes dates de batalles i noms de generals que han de memoritzar, però com pot una imatge ancorar la idea principal? I no deixis de fer referència a aquesta imatge. És el seu idioma natiu. I l'última lletra. La lletra “C” és “Connectat”. Estan connectats socialment i tecnològicament. Com podem agafar una classe, per exemple, de vint-i-cinc alumnes, i dividir-la en grups de tres o quatre i plantejar-los una pregunta ben elaborada o dues? Que no es pugui respondre amb un sí o un no. I que connectin, que pensin en veu alta, que discuteixin. És enutjós. I deixaran anar alguna gràcia, però m'he adonat que als alumnes se'ls ocorren les idees més innovadores si els cedim el testimoni i els diem: “Solucioneu això vosaltres junts”.

No soc expert a criar fills. Quan veig el panorama dels pares avui dia, veig una generació de pares que s'esforcen a fer-ho bé. Per a molts, els fill/es són la seva màxima prioritat. És molt freqüent. Així que estan sobre seu com un helicòpter, un llevaneu o una cosa així. Els errors més greus que cometem, per accident, són els següents: Arrisquem molt poc, ajudem molt ràpid, elogiem amb molta facilitat i premiem a la més mínima. Ara t'explico a què em refereixo. Arrisquem molt poc: jo crec que aquesta és una generació en què la seguretat és tan prioritària que no volem que els nostres fills assumeixin cap risc. Però no creus que assumint riscos es creix? Si em faig una esgarrinxada, m'aixeco i ho torno a intentar. Torno a pujar a la bici i intento tornar-hi. Aquestes són coses normals, però ens preocupem molt per la seva seguretat. De vegades em fa l'efecte que la seva edat biològica és normal, però l'emocional és menor, perquè mai se'ls ha permès fracassar, que és quan s'aprèn. Rescatem molt de pressa, molt relacionat amb l'anterior. Els pares sempre estan rescatant els fills/es, negocien la nota del seu fill/a, parlen amb el professor, i de vegades fins i tot negocien amb el professor de la universitat. Hem de deixar de rescatar tant i deixar que els nostres fills/es creixin i negociïn per si mateixos. Els elogis: vivim en una època en què volem que els nostres fills tinguin una bona autoestima. Jo també, soc pare i és el que vull. Però l'autoestima no es construeix només elogiant-los, cal que aconsegueixin alguna cosa. Cal elogi i aconseguiment. Hem de deixar-los fer el que hagin de fer. I en comptes de dir-los que són fantàstics per ficar una forquilla al rentaplats, hem de donar-los les gràcies per fer-ho, i reservar els nostres elogis per aquelles coses en què realment destaquin. I els premis. No sé què opinaràs tu, però el que passa al nostre país és que donem trofeus a tothom només per jugar, per fer acte de presència. Insisteixo, jo crec que hem de premiar adequadament, jo hi estic a favor. Però els nens pensen: “Això no significa res si m'ho dones només per fer acte de presència”. I després pensen: “Tan sols anant a la feina n'hi ha prou, no he de fer res, el meu cap em premiarà”. Però no funciona així. Així que jo dic als pares: “Col·laboreu amb l'escola i amb els professors per assegurar-vos que obteniu bons homes i dones al final del camí”. La meva frase preferida és la següent: “Hem de preparar els infants per al camí, no el camí per als infants”.

Més de Tim Elmore

Biografia
Escriptor, formador i expert en la generació mil·lenista, Tim Elmore és també fundador de Growing Leaders, una organització sense ànim de lucre amb seu a Atlanta, creada per desenvolupar, des de l'educació, les habilitats relacionades amb el lideratge. Autor de llibres com “Generació Y: secrets per connectar amb els joves en l'edat digital”, “Grans errors que els pares poden evitar” o “Fes créixer el líder que el teu fill porta a dins”.
Faqs
Quina idea o missatge t'agradaria transmetre?

Susan Peters va dir una vegada: “Els infants tenen més possibilitats de créixer si els seus pares han crescut primer”. El que això vol dir és que no esperis que madurin si tu ets una mare immadura. Molts infants del nostre grup ens diuen: “Mai no parlo amb la meva mare, es passa el dia a Facebook o a Instagram”. Com esperem criar-los bé, si nosaltres fem les mateixes coses per les quals els renyem? Hem d'assegurar-nos de ser un model a seguir. Una de les meves frases preferides relacionades és: “Fes-ho tu, abans de demanar-los a ells que ho facin”. És de Mahatma Gandhi, allà pels anys 40. Ell era a l'Índia liderant aquella revolució pacífica, i una dona va anar a veure'l un dia. L'acompanyava una nena petita. I li va dir: “Gandhi, la meva filla menja moltes llaminadures, menja molt sucre. Digues-li que deixi de menjar tant sucre”. Gandhi es va quedar pensant i va dir: “No, torna d'aquí a dues setmanes”. “Per què? Digues-li-ho ara!”. “No, torna d'aquí a dues setmanes”. “D'acord”, i se'n va anar. Dues setmanes després va tornar amb la seva filla i li va dir: “Li ho diràs ara?”. I aquesta vegada Gandhi es va ajupir, la va mirar als ulls i li va dir: “Deixa de menjar tant sucre”. Ella va dir: “D'acord”, i se'n va anar. Llavors la mare va dir: “Per què no li ho vas dir fa dues setmanes?”. I, molt sàviament, Gandhi li va respondre: “Perquè fa dues setmanes jo havia menjat molt sucre”. El que volia dir era: “No vull donar lliçons sense aplicar-m'ho a mi mateix”. Crec que els professors, els empresaris i els pares hem de ser un model. Si ens enfadem amb ells, mirem-nos abans al mirall i diguem: “Estic sent un bon exemple per a ells?”.

"Una de les feines de pares i educadors és ajudar la propera generació a trobar el seu lloc de lideratge".


Pots veure el vídeo complet aquí.