Rafael Guerrero

Psicòleg

"Parlar a un infant a l'alçada dels seus ulls transmet confiança i seguretat".

Com combatre les enrabiades?

L'empatia és un dels conceptes que cal que ensenyem als nostres fills. El concepte d'empatia ve del grec “empathos”, que vol dir “patiment amb l'altre”. Imagina't que anem tots dos caminant pel carrer i ens trobem que, en mirar amunt, hi ha un funambulista. Un funambulista que, a través d'un cable, està creuant, està passant d'un edifici a un altre edifici. Què ens passaria a nosaltres? Bé, ens passaria que sentiríem molta por. En realitat, nosaltres no estem en aquesta situació tan dramàtica, no ens estem jugant la vida. I això és empatia. És a dir, patiment amb l'altre, experimentar l'emoció que té l'altre. En llenguatge quotidià acostumem a sentir: “L'empatia és quan em poso a la pell de l'altre”. I està bé, però jo hi faria un petit afegitó. I és que consisteix a posar-se a la pell de l'altre, però hem de tenir en compte que aquesta pell no és nostra. És a dir, entenc com et sents, però jo no estic vivint aquesta situació. Entenc les teves emocions, però no és la meva situació.

Per a l'empatia necessitem “un altre”. El nostre fill aprèn a anar amb bicicleta, per exemple, perquè hi ha algú, o hi ha diverses persones, que li ensenyen a anar amb bicicleta. Amb l'empatia passa exactament el mateix. Els éssers humans necessitem altres persones per desenvolupar aquesta habilitat. I després podríem trobar, dins l'empatia, tres nivells, tres tipus d'empatia. En primer lloc, ens trobem amb una empatia de tipus emocional. En un segon nivell, que implica una miqueta més de complexitat, hi posem una cosa que és eminentment humana, que són les cognicions, els judicis, els pensaments… És a dir, tot el relacional, tot el que té a veure amb el còrtex. El tercer i últim nivell de l'empatia consisteix en un canvi de perspectiva. El que passa és que jo me'n vaig cap al teu lloc, però hi afegeixo alguna cosa amb relació a mi.

Com podem fer que els nostres fills siguin sensibles, siguin empàtics? Igual que diem que per aconseguir que un infant aprengui a nedar cal que li ensenyem a nedar, és a dir, exercint de models i així que ell vagi aprenent a poc a poc, en aquest cas, aquesta conducta motriu. En el cas de l'empatia, exactament el mateix. Deia la mare Teresa de Calcuta: “No us preocupeu pel que els dieu als vostres fills, preocupeu-vos del que feu”.

Si haguéssim de concretar una edat, podem dir que al voltant dels quatre o cinc anys ja existeix una empatia d'una manera madura. És un aspecte que requereix molt temps. A partir d'aquesta edat és quan apareix un altre aspecte molt relacionat amb l'empatia, que és la teoria de la ment. La teoria de la ment és la capacitat que tenim per posar-nos al lloc de l'altre, i no només entendre les emocions que està experimentant l'altre, sinó saber quines idees, quins pensaments i quines expectatives té l'altre.

Quin millor moment, quin millor lloc per als nostres infants, que aprendre a frustrar-se amb la mama i el papa. El que no podem fer és esperar. Evitar situacions de frustració i de patiment als nostres infants i esperar que s'independitzin o que se'n vagin a estudiar i el noi/a en aquest cas, el ja adult, es trobi amb situacions que siguin realment frustrants.

I com aprèn un a frustrar-se? Frustrant-se. Un ha d'aprendre a frustrar-se experimentant l'emoció de ràbia. I després, també, que nosaltres siguem capaços de donar a l'infant, estratègies. Que jo reconegui que el que estic vivint és una situació frustrant i que, per descomptat, tingui eines. Si ningú m'ensenya eines, si no hi ha “un altre” que em doni eines, difícilment podré gestionar la meva pròpia emoció. Per fer-ho, prèviament he de reconèixer que em sento frustrat. No és que em senti malament, és que em sento frustrat. I no és que em senti frustrat i punt, sinó que em sento frustrat perquè no m'han donat la feina que jo volia, perquè no m'han donat la plaça al màster que jo volia estudiar.

L'ésser humà està predeterminat per aprendre. Aquestes són les necessitats cognitives. Tots volem aprendre. A tots ens agrada aconseguir la millor versió de nosaltres. La versió 1.0, 2.0, 3.0… Llavors, tots tendim a millorar. Però és una necessitat, anar-nos superant a nosaltres mateixos, anar escalant a la feina, per exemple, anar evolucionant en la família, anar evolucionant amb un mateix.

Més sobre Rafael Guerrero

Biografia
Llicenciat en Psicologia clínica i de la salut per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en Educació. Autor del llibre ‘Educación emocional y apego’, un manual per convertir infants i joves en experts emocionals. Aquest psicòleg és un conferenciant habitual que ofereix claus senzilles per millorar la relació amb els més petits i mitigar els efectes de, per exemple, les temudes enrabiades.
Faqs
Com gestionar les enrabiades en infants petits?

Les enrabiades són la manera que tenen d'expressar, els infants, la seva ràbia, el seu empipament, el fet de no voler fer alguna cosa. I és la manera més adaptativa que tenen. No els podem exigir que es comportin com un adult perquè no són adults. Per això es tiren a terra. El terra, la terra, és el més ferm. El que cerquen és la norma, l'estabilitat, i per això es tiren a terra. Podem dir que hi ha dos tipus d'enrabiades. Hi ha les enrabiades del cervell inferior i les enrabiades del cervell superior —que de vegades també costa una miqueta diferenciar-les. Les enrabiades del cervell inferior tenen a veure amb necessitats. És a dir, un infant que té una necessitat que no està coberta, l'infant, el que fa, és manifestar-ho. Aquestes enrabiades, que són la gran majoria, han de ser ateses. Aquí no podem ignorar l'infant. En segon lloc, tenim enrabiades del cervell superior. Aquestes són les enrabiades que són programades, encara que sigui de manera inconscient, pels mateixos infants. Aquestes es donen ja en infants més grans, que ja tenen l'escorça frontal ben desenvolupada, ja són capaços de planificar, encara que sigui de manera molt bàsica, i encara que sigui de manera inconscient. Fan coses per treure el màxim rendiment d'allò que volen. I aquestes sí que són les enrabiades que hem d'ignorar. Un cop passi l'enrabiada, hem de parlar amb l'infant i entendre la seva emoció. I, en segon lloc, donar-li recursos o donar-li alternatives perquè sàpiga què pot fer en futures ocasions. En comptes de tirar-te a terra, cridar d'aquesta manera o fer allò, et donaré eines perquè puguis posar en marxa l'estratègia que sigui més adaptativa. El primer que hauríem de fer en una enrabiada és calmar l'infant. Connectar amb ell emocionalment, sent empàtics amb ell i entenent-lo, legitimant les seves emocions... I, en segon lloc, el que hem de fer és redirigir. Li donarem estratègies: “Maco, què et sembla si…?”. “Què penses que podem fer quan torni a passar en un futur?”. L'anticipació és un mecanisme de defensa molt important. Que anticipem als infants el que vindrà després, pot ser un bon recurs.

"La tristesa en els nostres fills és l'emoció que pitjor portem els pares i les mares".


Pots veure el vídeo complet aquí.