Pilar de la Torre

Psicòloga i psicoterapeuta

"El judici i l'amenaça dificulten la bona relació amb els nostres fills".

Els secrets de la comunicació no violenta

Totes les persones, en qualsevol situació de la nostra vida, en situacions de problemes o en situacions felices, el que volem, en un primer moment, de la persona que tenim al costat és que ens miri i ens acompanyi amb calidesa. La comunicació no violenta ens ensenya a trobar aquesta energia de calidesa i a poder-nos expressar des d'aquí.

L'eina més poderosa és el procés de comunicació no violenta amb els seus quatre passos: fets, sentiments, necessitats i acció. Imaginem que un adolescent arriba a casa amb cinc suspensos. No esperàvem que suspengués tantes assignatures. Sembla que ell tampoc. Però ens trobem amb un butlletí de notes amb moltes assignatures suspeses. En té cinc, les més importants. Aquí estem, en qualsevol situació de conflicte en la família, estem en un encreuament de camins. Per on trio tirar? Trio el camí dels obstacles, els murs en la relació per aconseguir, amb un desgast d'energia enorme, el que jo vull que passi? O trio el camí de la trobada, de la profunditat, del diàleg, de veure què està passant, de l'empatia, de l'honestedat? Podem amenaçar-lo, directament castigar-lo, fer-li xantatge amb un premi, podem enjudiciar-lo. Enjudiciar-lo com a gandul o com a irresponsable. Podem tenir-hi una xerrada força llarga de per què és important aprovar, amb 14 anys que té, les assignatures, sobre el seu futur, sobre les sortides professionals. Donar-li consells. La primera és perquè el 99% de les vegades que donem consells als nostres fills en situacions positives o difícils, no ens ho han demanat. I no només no ens ho han demanat, sinó que no és el que ells necessiten de nosaltres. Ells necessiten escolta, comprensió, acceptació. En molts casos, no el consell. I en les poquetes situacions en què volen els nostres consells, abans d'aquest consell, els va molt bé sentir-se compresos i escoltats. Podem ironitzar i fins i tot quedar-nos en silenci des d'aquest xantatge emocional. Podem fer-lo sentir culpable del disgust que tenim.

En les relacions passa com amb l'alimentació. Tu pots, durant el dia, menjar coses que no són gaire nutritives i coses que són nutritives. I no perquè hagis menjat coses no nutritives, això resta valor al nutritiu. En la comunicació passa el mateix. Podem viure situacions de… resoldre-les com podem. Som humans, Óscar. Jo no crec que hi hagi ningú que resolgui totes les situacions amb els fills, amb el ritme del dia a dia que tenim avui dia, ni amb persones del seu entorn, des de la trobada, des de l'atenció, des de la comprensió i des de l'empatia. Amb els fills, aquest és un camí de per vida, no acaba mai. És treball, treball, treball. I fruit, fruit, fruit. Requereix aturar-se i posar energia a intentar veure què els passa, als nostres fills. Què li pot estar passant? Què pot necessitar? Què pot ser important per a ell o per a ella? I quan fem aquest esforç d'aturar-nos, de contenir l'impuls que ens porta, de vegades, a deixar-nos endur per la ment, aconseguim entrar a l'altre camí. I el resultat és meravellós. I cada vegada que hi entrem i el resultat és meravellós, més fàcil ens és, més motivació tenim, perquè ens adonem que val més la pena.

És clar que els pares, quan exigeixen coses als fills, ho fan perquè volen el millor per a ells. Ara bé, universalment, a ningú no el fa sentir bé que li imposin les coses, que li exigeixin. A cap edat. I això no és cap teoria, això és la vivència de l'ésser humà per com està constituït el seu sistema emocional. Perquè l'ésser humà ve, des que neix, amb una constitució emocional preparada per defensar la llibertat, la llibertat d'elecció. I això porta al rebuig de l'exigència. Amb això, és fàcil entendre que amb l'exigència, moltes vegades, paguem un preu molt car amb els nostres fills. I ens veiem en una situació de no saber per on tirar, perquè no volem deixar d'exigir-los perquè volem el seu bé, perquè els estimem, i alhora veiem que els fruits que recollim amb l'exigència, moltes vegades, són oposats als que volem recollir.

L'alternativa a l'exigència? El diàleg i els límits. Límits clars, estructurats, amorosos. I quan passem de la connexió a què ens porta el diàleg —què necessites tu, què necessito jo i què podem fer junts per atendre ambdues necessitats?—, l'exigència ja no és necessària. I sí que hi ha evolució, i sí que hi ha motivació. Que és, en el fons, el que cerca l'exigència. I, per descomptat, en moments determinats, posarem els límits que nosaltres, com a pares o mares, considerem. Des d'accions que permetin evolucionar en això que estem vivint i uns límits que continguin, l'exigència deixa de ser necessària.

La comunicació no violenta implica posar límits. Una relació amb els nostres fills, amb qualsevol persona que ens envolta, en què no es posen límits, abans o després és una comunicació violenta. Quan no es posen límits, les necessitats d'alguna de les parts no s'estan respectant o cuidant. I de vegades es confon la comunicació no violenta amb no dir que no, amb no posar límits que frustren. I això, jo dic, que, al final, és un merengue, és buit. Té una forma d'atenció que, en el fons, no hi ha atenció, perquè no s'està respectant allò que és important per a alguna de les parts. Com podem posar un límit de manera el més suau possible sabent que a la meitat del procés hi ha frustració? El primer que vull aclarir és que els límits no els necessita l'altra persona, estigui en la situació que estigui. Els límits són accions que nosaltres triem posar per tenir cura d'una necessitat nostra.

Més sobre Pilar de la Torre

Biografia
Llicenciada en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid, especialista en Psicoteràpia gestàltica, fundadora i directora de l'Institut de Comunicació No Violenta, Pilar de la Torre va ser també deixebla de Marshall Rosenberg. També és autora del llibre ‘Fundamentos y prácticas de comunicación no violenta’.
Faqs
Com podem ajudar els nostres fills a ser assertius?

Pot donar-se una situació en què tenim distribuïdes les tasques de casa, i a un dels nostres fills li demanem que baixi les escombraries i ens diu que no, que no vol. Aquí tenim recorregut per a quatre alternatives. L'agressiva: amb amenaça, amb càstig. La passiva: callant, en format víctima, en format distància, en format “ja t'ho trobaràs”. L'assertiva, que posa atenció només a la forma, i llavors faig l'estratègia del disc ratllat o torno a reformular, o pregunto… O bé podem anar a l'assertivitat amb aquest enfocament de comunicació no violenta: Quina és la meva necessitat? Estic cansada, necessito descans, necessito suport, necessito col·laboració. Em dona tranquil·litat que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i es respectin els acords. I dir-li: “Mira, t'he demanat que baixis les escombraries. Em dius que no. Havíem acordat això, et demano si us plau que avui baixis les escombraries i demà veiem realment quines normes de les que hem vist a casa et convenen i quines no, perquè tu sentis que tries, que no hi ha imposició i que hi ha un repartiment just de totes les tasques. Per a mi és molt important que ens parem a mirar una per a una les que et corresponen a tu i les que corresponen a la resta de la família”. Jo tinc una frase guia en la relació amb la meva filla, en la relació amb joves amb els quals treballo, i que m'ajuda molt i que l'agafo, així, amb molta rapidesa, que és: “Connexió abans d'educació”. El model social educatiu el fa al revés. Bé, és educació primer. Primer el que es pot fer, el que no, el correcte, l'incorrecte. I després, si de cas, connexió. En el moment en què posem l'educació abans que la connexió, la connexió és molt difícil que arribi. En canvi, si poses el focus en la connexió abans que l'educació, després l'educació flueix. Podem explicar des del fet de compartir, des de la complicitat. Connexió abans d'educació.

"L'objectiu de la comunicació no violenta és cuidar les nostres necessitats i les necessitats dels altres".


Pots veure el vídeo complet aquí.