Patricia Ramírez

Psicòloga de l'esport i de la salut

"Una persona disciplinada entrena la força de voluntat, molt important per a l'èxit professional".

La psicòloga creu que cal millorar la comunicació amb els adolescents i ofereix receptes per aconseguir-ho.

Crec que no hi ha alumnes desmotivats, sinó que cal cercar la manera de fer sortir aquesta motivació, i per mi és important que la gent jove es diverteixi amb l'esport. En el moment en què la gent s'ho passa bé i converteix l'esport en una passió, segurament s'implica i es compromet més. Tot passa també per donar a l'Educació física la importància que ha de tenir. Per mi és una assignatura tan important com les Matemàtiques o com la Llengua. Les dades científiques demostren els seus beneficis, no només en l'educació en valors variables, com la cooperació, la comunicació, la disciplina… A més, sabem que fomenta la concentració, l'atenció, que ajuda a estudiar, a adquirir disciplina i a ser voluntariós. Només són avantatges, així que hem de promoure que sigui motivadora, amb petites competicions on no sorgeixi aquella malsana competitivitat, i fomentar espais on la gent pugui fer esport, sobretot les nenes. Les nenes adolescents, a partir dels catorze o quinze anys, solen abandonar més que els nois. Cal fomentar que els nois vegin els partits de les noies i que la gent participi.

Crec que és important traslladar als pares la idea que amb l'esport no es castiga. És molt típic que un nen tregui una mala nota i que el pare o la mare li diguin: “Ja no pots anar a futbol”. Quan realment li traiem l'esport a un noi/a, li estem traient una cosa tan important com el son. En deixar d'anar a futbol, deixa de relacionar-se amb els seus iguals, deixa de practicar valors i, sobretot, deixa de practicar una activitat que està potenciant les seves funcions cognitives. Es pot castigar —si és possible, buscar altres mètodes d'aprenentatge— amb altres coses, però mai amb l'esport.

És importantíssim educar en l'esforç. Hi ha molts pares, avui dia, que amb la sobreprotecció deixen de demanar coses perquè l'infant no es frustri, i amb això estem transmetent a la gent jove: “No et preocupis, pots ser un irresponsable, ja hi ha algú que s'ocuparà de les conseqüències”. Per tenir èxit, una persona s'haurà d'esforçar a la feina, en la seva relació de parella, en la seva convivència, en tot. L'esforç és fonamental. Per això, també cal inculcar que el plaer ha de venir després del deure. És importantíssim educar en el respecte. El centre educatiu i la llar han de ser indrets on s'aprengui a respectar. El respecte és un valor indispensable per a la sana convivència. I la disciplina. Tenir uns horaris, un ordre, unes rutines. Sense disciplina, la gent no aconsegueix els objectius, perquè una persona disciplinada s'entrena en autocontrol i força de voluntat, que són importantíssims per a l'èxit professional.

El càstig és efectiu, no ens enganyem. Però, els danys col·laterals del càstig són tremends. Perquè quan tu castigues un noi/a, agafa por, deixa de tenir confiança en tu perquè té por que torni a haver-hi un segon càstig. Jo no ho recomano. Hi ha altres tècniques d'aprenentatge que són molt més efectives. El primer, el reforç. Significa estar pendent de tot el que el noi/a fa bé per reforçar-ho i dir-l'hi. El reforç ha d'estar basat en valors: “Espero que estiguis orgullós del temps que has dedicat a estudiar, fixa't en el resultat. I, sobretot, que et sentis orgullós tu; no em sento jo orgullosa com a mare, pel teu treball”. El reforç és un bon sistema per canviar, però n'hi ha d'altres. N'hi ha un que s'anomena sobrecorrecció i que consisteix, simplement, a demanar al noi/a que repeteixi el mateix que ha fet malament però d'una forma adequada. Si tens un fill/a que, en un empipament, ha fet un cop de porta terrible, en comptes d'anar-li al darrere i dir-li “Aquí no es donen cops de porta”, vas a l'habitació i li dius “Si us plau, podries sortir i tancar la porta correctament?”. Però li ho demanem amb un to conversacional, i quan ho faci, li donem les gràcies. Per això és tan important el model de conducta que tenim els pares. Els infants aprenen quan veuen. Hem de donar-los material visual a la televisió, sèries, a Internet, nosaltres mateixos ser un model de conducta i donar informació que ells puguin copiar. L'aprenentatge per observació el porta un infant des de petit, i, si no en queda una altra alguna vegada, en comptes d'utilitzar la paraula “càstig”, a mi m'agrada més “conseqüència”. Hi ha una conseqüència, i és que, si tu no estudies a la tarda, no pots utilitzar el telèfon mòbil, perquè el temps que no has utilitzat per estudiar no es pot utilitzar amb la tecnologia.

Coneix més coses sobre Patricia Ramírez

Biografia
Psicòloga de l'esport i de la salut i màster en Psicologia clínica i de la salut. Autora de llibres com "Cuenta contigo", "Por qué ellos sueñan con ser futbolistas y ellas princesas" o "Si salieras a vivir…", ha treballat amb equips de futbol com el Betis, el Mallorca o el Granada, així com amb altres esportistes d'elit. També és una de les psicòlogues més influents a les xarxes socials a Espanya.
Faqs
A quina edat es pot treballar l'autonomia dels infants?

Hi ha infants que amb un any i mig ja poden recollir joguines, i d'altres a qui els calen dos anys i mig, però a aquesta edat sempre es poden fer petites coses, encara que tu els ajudis. Amb dos anys se li pot dir: “Recollirem joguines”, i li agafem la maneta per ficar els cubs dins una caixa. És ensenyar-li a tenir obligacions, segons l'edat i segons el que l'infant et va demanant, perquè hi ha nens que amb cinc anys es lliguen sols els cordons i d'altres que amb dotze encara no en saben. Hi ha molts pares que per fer-ho bé i fer-ho ràpid diuen: “Deixa'm que ho faci jo”, i en comptes de fomentar l'autonomia, fomenten una falsa sobreprotecció que impedeix que el seu fill aprengui a fer les coses sol. Així que cal fomentar-los aquest esperit aventurer. Quantes vegades diu un infant “jo sol” i els pares no el deixen perquè no el veuen preparat? Llavors, no només és “jo sol” el que a ells els ve de gust, sinó que cal anar donant petites obligacions perquè tots col·laborin a casa i cadascú es responsabilitzi de les seves coses.

"Per no tallar la comunicació amb els fills, cal donar-los menys consells i preguntar-los si els volen. Així despertem el seu interès".


Pots veure el vídeo complet aquí.