Mario Alonso Puig

Cirurgià i escriptor

"En qualsevol ésser humà hi ha potencial i grandesa, hem de crear oportunitats perquè les pugui mostrar".

Coneix claus essencials per trobar el camí d'un infant, com l'autoestima o la independència.

El meu interès per l'educació és el meu interès per treure de l'ésser humà el que veritablement té a dins. No penso que cap ésser humà estigui cridat a la mediocritat, crec que qualsevol ésser humà està cridat a la grandesa, i la grandesa no la defineix la cultura. La grandesa és una qualitat definida per la nostra pròpia naturalesa. La paraula "educació", en el fons, vol dir "treure de dins", és a dir, no som cubs buits per omplir, sinó focs per encendre.

En qualsevol ésser humà hi ha potencial, en qualsevol ésser humà hi ha grandesa, i hem de tenir aquesta disposició a crear espais d'oportunitat perquè aquestes persones puguin mostrar el que en realitat sempre han tingut, però que no tothom mostrarà si no veu aquest espai d'oportunitat.

La motivació és el que ens mou a l'acció, i hi ha sis motivacions que a més estan presents a les diferents cultures, barreja de la nostra naturalesa i de l'entorn cultural. La primera és la motivació d'estar en entorns segurs, de poder controlar el que passa, de saber que el sòl que trepitgem és un sòl ferm. La segona és una motivació de sentir-nos reconeguts, sentir-nos valorats, de tenir un cert estatus. La tercera és de pertànyer al grup. La quarta motivació és una motivació al desafiament, al repte. La cinquena motivació és la de créixer, millorar i progressar, i la sisena és la de contribuir al benestar d'altres persones, tenir una vida amb propòsits.

Tots tenim la responsabilitat de buscar el talent, de connectar i d'ajudar-lo a florir. El talent ve molt marcat per alguna cosa en què destaques especialment, però és tan natural en tu que mai no li has donat importància. La meva experiència al llarg dels anys em mostra que cal cercar el talent en allò que ens és natural, perquè el talent sempre deixa empremta, sempre s'expressa, i hi ha coses que ens poden semblar que són irrellevants. És molt important mirar qualsevol ésser humà com es mira allò que consideres summament valuós.

La clau de tot a la vida és estimar. Estimar les persones que t'envolten, estimar-te a tu, estimar la vida, estimar la natura, estimar el progrés, estimar el benestar... és estimar. Perquè si tu estimes un infant, faràs tot el que puguis per ajudar-lo a tirar endavant. Penso que de vegades compliquem molt les coses, penso que el que és veritablement valuós és alhora enormement senzill, i jo penso que són quatre principis que si s'apliquen, estimar les persones, creure-hi, valorar-les i potenciar-les, si fem això, tot funciona. Si no les estimem, no ni creiem, no les valorem i no les potenciem, doncs tenim una altra història.

Una persona que no sàpiga governar els seus estats d'ànim, que un dia s'aixequi sense ganes de fer res i aquest estat d'ànim no el pugui alterar, o que un dia tingui ira i no sàpiga canalitzar d'una manera positiva i adequada aquesta ira, o tingui por i no pugui superar la seva por, és difícil que progressi en la vida. Una persona que no sàpiga entendre els altres, que no sàpiga resoldre conflictes, doncs és difícil que progressi a la vida. Doncs aquestes dues intel·ligències no existeixen en el test de quocient intel·lectual, com tampoc no n'existeixen d'altres: la intel·ligència musical, la intel·ligència cinestèsica, la naturista, l'espiritual, no hi són. Vista la relació que hi ha entre l'èxit a la vida en un sentit ampli, potser cal redefinir el que és l'èxit, i quocient intel·lectual, es veu que, efectivament, en un percentatge enorme de persones que han tingut èxit, aquest èxit no és atribuïble al seu test de quocient intel·lectual. Això és magnífic, perquè no nega que el quocient intel·lectual sigui important, el que fa és expandir el nostre concepte de la intel·ligència. Necessitem múltiples perfils, un paó no és ni millor ni pitjor que una àguila real. Quan un fill nota, sent que és valuós, que té intel·ligència, que té una forma diferent de processar de l'altre, la seva autoestima no és danyada. És que l'autoestima és clau, perquè, al final, la nostra capacitat de fer front als desafiaments o la nostra incapacitat, la major part de les vegades, no té res a veure amb el món real, té a veure tot amb el món mental. Ells acabaran trobant el seu camí, però no trobaran el seu camí si creuen que no són capaços de trobar-lo.

És difícil que els fills aprenguin valentia dels pares perquè els estimem tant que la nostra por que els passi alguna cosa, la nostra por que pateixin, la nostra por que s'ho passin malament, fa que moltes vegades prenguem una actitud hiperprotectora. Cal entendre que és normal que els nostres fills es donin cops, és normal que els nostres fills experimentin frustracions i és normal que experimentin dolor, si no no hi ha creixement, i, de vegades, els tenim una miqueta entre cotó fluix, que no els passi res, que no pateixin… Caldria fer tres coses: el primer és valorar-los; la segona és desafiar-los, és important que els desafiem perquè ells creixin; i la tercera és acompanyar-los, és a dir, que moltes vegades no se sentin sols en el desafiament. Hi ha desafiaments que veritablement ho són per a qualsevol ésser humà, i en uns nens fan molta por. La realitat i el món real són molt més benevolents que el món mental. La por l'hem de veure no com un oponent, sinó com un company imprescindible per créixer.

Coneix més sobre Mario Alonso Puig

Biografia
Especialista en cirurgia general i de l'aparell digestiu, és membre de l'Acadèmia de Ciències de Nova York i de l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència. Autor de llibres d'èxit com “Madera de líder”, “Vivir es un asunto urgente” i “Reinventarse: tu segunda oportunidad”. Alonso Puig defensa que “mai no s'ha de donar ningú per perdut” perquè en qualsevol ésser humà existeix grandesa.
Faqs
Per què els humans ensopeguem cent vegades amb la mateixa pedra?

Per manca d'humilitat. La humilitat és, per a mi, la virtut més gran que existeix. Quan una persona és realment humil, i comet un error, el que més li interessa no és buscar culpables, sinó esbrinar què és el que ha passat. És una mentalitat molt més científica, interessada, curiosa, que una mentalitat enjudiciadora, perquè crec que quan una persona és humil i ensopega amb una pedra està disposada a reconèixer que ha ensopegat amb una pedra i no a intentar ocultar-se a ella mateixa o als altres el que ha passat. Perquè quan ensopega, es deixa assessorar, pregunta, escolta, demana ajuda i es deixa ajudar. Crec que la nostra supèrbia ens mata. No volem acceptar les coses com són, volem que siguin a la nostra mida, volem que la vida es plegui als nostres desitjos, per això no fluïm amb la vida. Crec que la vida es viu en plenitud quan la que pilota el cotxe és la consciència i en el copilot hi va l'ego, però quan l'ego és el que pilota, pots ensopegar cent, mil, cent mil vegades i mai no n'aprendràs.

"La clau de l'educació és estimar i creure: si estimes el nen faràs tot el que sigui possible perquè tiri endavant".


Pots veure el vídeo complet aquí.