Marina Subirats

Sociòloga

Cal construir una cultura no androcèntrica

Aprenentatges sobre el concepte de coeducació

La primera cosa que cal per canviar les mentalitats, que és el problema principal que tenim avui, és que les persones, dones i homes, s'adonin que l'androcentrisme no és normal. Que no és normal que en una societat en la qual existeixen dos sexes diferents, tot estigui pensat en funció dels homes i que trobem normal que els homes siguin els que manen, els homes siguin els que disposen, els que escriuen, els que, en definitiva, ocupen el món públic, i que les dones s'estan a casa seva. Això pertany al passat. En el futur i en el present, ho hem de canviar ja totalment i veure que no és normal.

Una assignatura com ara Educació per la igualtat és absolutament necessària. Però no n'hi ha prou. El problema no és tot el que adquirim com a coneixements. A partir de la implantació de l'escola mixta a Espanya, generalitzada a partir dels anys 80, les dones a Espanya hem fet un salt extraordinari en termes de nivells educatius. I avui estem per sobre dels homes en nombre de llicenciatures universitàries, per exemple. Per tant, en termes del que cal aprendre en els llibres i en les matèries, en les assignatures, en això les dones també estan bé. Però hi ha tota una altra sèrie de missatges dels quals no som tan conscients. Aquests missatges comencen en el moment del naixement. Quan es diu: “És un nen” o “És una nena”, s'està projectant sobre aquesta criatura que acaba d'aparèixer al món tota una sèrie d'expectatives, de models de comportament, d'ordres que se li donaran, que seran diferents segons si es tracta d'un nen o d'una nena. Per tant, el que hem de modificar és això, aquests missatges. Perquè davant d'aquests missatges, la criatura no es pot defensar en absolut, perquè acaba d'arribar i no sap com és el món.

La desigualtat està en el nivell educatiu. Ara hauríem de tenir més dones a les cúpules de les empreses, perquè això correspondria als nivells educatius reals de la societat. Aquesta etapa s'ha superat. Ara estem en una etapa una mica diferent. La de la desaparició dels gèneres i la construcció d'una cultura andrògina. No androcèntrica, andrògina. És a dir, que uneixi tot el que s'atribuïa als homes i tot el que s'atribuïa a les dones. I que ho posi a l'abast de tothom. Això és una operació complicada. Perquè durant mil·lennis s'ha cregut que tot el dels homes era més important. Les dones, quan volem progressar, ser més lliures, tendim a imitar els comportaments masculins. El dolent és que això no va anar acompanyat del fet que els homes fessin l'esforç per aprendre tot el que nosaltres fèiem.

Al món tradicional, els contes, en èpoques en què la gent no sabia llegir ni escriure, la cultura i les normes de vida es transmetien a través dels contes, en bona part. I al món tradicional tenien molt clar que dones i homes eren totalment diferents, tenien papers diferents i això havia de continuar així. Per tant, els contes servien per posar les dones al seu lloc. És a dir, tu no viuràs fins que un príncep no et besi.

Cal obrir el món femení als homes. Però perquè això sigui possible, primer cal fer una altra cosa, que és, nosaltres mateixes, donar-li valor. Si nosaltres som les primeres que no li donem valor, llavors, com volem que ells n'hi donin? Però aquest món cal mostrar-lo, no com una cosa que és l'essència de les dones, que les dones som així… És quelcom propi de la naturalesa humana, una riquesa extraordinària. Que és el que ens permet viure, gaudir, donar un sentit a la nostra vida, i que volem que els homes també puguin accedir a això, perquè ara ho tenen, en bona part, prohibit.

Més de Marina Subirats

Biografia
Catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats és un dels referents del feminisme i la coeducació. Autora dels llibres, "Forjar un hombre, moldear una mujer" i "Coeducación, apuesta por la libertad", aquesta sociòloga aposta decididament per reformar per complet el model educatiu.
Faqs
Quins exemples pràctics de coeducació hi ha a les aules?

Moltíssims. Primera cosa: el llenguatge. Cal revisar tots els cartells que hi ha a l'escola o les cartes que s'envien a les famílies. “Despatx del director”, “Sala de professors”. La nena va absorbint aquest llenguatge en el qual ella no hi és. Les imatges que es pengen a l'aula, quants nens, quantes nenes, quants homes, quantes dones, en quines actituds, què fan… Després hi ha els patis, que han anat canviant. Cada vegada més són patis transformats en pistes d'esport. Si hi havia jardins, s'han tallat els arbres. Llavors, és ciment, és tota una tanca que gairebé sembla una presó, i pistes d'esports. Porteries i ja està. Llavors, surt la pilota: juguen els nens. Els nens s'instal·len al centre, juguen, i les nenes no tenen on jugar. S'estan al voltant mirant. Això té conseqüències. Al nen li estàs estimulant el moviment. Per a la nena, el missatge és el contrari. Hem de tornar a recopilar els jocs de nenes, reinventar els jocs de nenes, i universalitzar-los. És a dir, quan tinguem espais perquè les nenes puguin desenvolupar el seu joc, llavors convidarem els nens a compartir-lo. I per tant, hi haurà un dia de futbol i hi haurà un dia del joc que sigui.

"No és normal que en una societat amb dos sexes, tot estigui pensat en funció dels homes".


Pots veure el vídeo complet aquí.