Javier Santaolalla

Doctor en Física

"La millor manera de motivar en l'aprenentatge és deixar que la persona respongui les seves pròpies preguntes".

La física com a eix central de l'evolució humana.

La física de veritat és una física dedicada a resoldre misteris, a aprendre sobre l'univers, a respondre les preguntes més inquietants sobre qui som, d'on venim, què som, a on anem. És una física dedicada a resoldre un misteri, a resoldre enigmes. I això és una cosa que a mi em va tornar boig; adonar-me que la física realment consisteix a entendre millor qui som, de què estem fets, quin sentit té tot això. De manera que jo, quan vaig veure aquest sentit de la física, vaig dir que jo, realment, volia ser físic. En aquell moment jo estava estudiant una enginyeria sense cap passió particular. I es va obrir, per mi, un món nou. L'univers d'entendre que un físic és capaç de desentranyar, de resoldre misteris sobre els cosmos. I això és molt interessant, perquè jo en aquell moment em vaig dir: “Això és el que jo vull ser”. A mi m'agradaria sentir algun dia que, en la meva vida, he estat treballant per resoldre un misteri, que he estat aportant alguna cosa al món. Que estic fent alguna cosa que és transcendent, que va més enllà del que faig en el dia a dia. Una cosa que serveix per obrir la ment humana perquè transforma el món. Transformen la ment de la persona i la manera com la gent veu la seva pròpia vida i la vida de l'univers. En les grans transformacions del pensament de l'ésser humà, sempre ha vingut a darrere una idea científica.

Em vaig decidir a ser divulgador científic perquè és una forma molt bonica de tocar vides, a través de la màgia del poder que té la ciència, aquest poder de descobrir qui som. Perquè és un poder que està a dins nostre i moltes vegades ni ho sabem. I, moltes vegades, jo em poso a pensar per què la ciència té aquest poder que altres coses no tenen. Per què comparteix amb altres mons, com és el de la música o el de l'art, aquesta capacitat de tocar de forma indeleble el fet de transcórrer d'una persona i transformar la seva vida. Per què la física té aquest poder de generar aquest contacte, aquesta connexió entre les persones. Doncs perquè la física és aquí, al nostre cos, corre per les nostres venes.

Moltes persones neixen amb aquesta curiositat; moltes no, totes. Amb aquesta curiositat de provar, xuclar... És el que fa un infant. Si tu observes un nadó i el mires detalladament, està seguint un mètode científic. Que us recordo, sota aquest nom tan misteriós no s'amaga altra cosa que la de fer-se preguntes, provar, experimentar, fer-se hipòtesi i treure patrons que et facin predir què passarà quan tornis a fer-ho. Si tu llences una cosa, veus com cau, es trenca. L'infant se n'adona i experimenta el que passa amb el seu entorn a mesura que el manipula. És curiós que naixem amb aquesta curiositat. També és tan curiós que, al voltant dels vuit, nou anys, aquesta curiositat pot tornar a reviure. El meu renéixer en la curiositat va néixer quan em vaig sortir del camí, precisament, que em marcaven els estudis i em vaig embarcar en noves experiències. Experiències científiques guiades per la meva pròpia curiositat. Quan jo vaig deixar les regnes, vaig deixar d'estar a les mans d'un altre i les vaig prendre... Per això, quan em pregunten coses com “Què podem fer perquè un infant s'interessi en la ciència?”, jo, normalment, acostumo a respondre una cosa una mica paradoxal i que desperta molta curiositat i molts dubtes. Molta gent esperaria un manual amb 20.000 punts, primer apartat… No, no facis res. O sigui, res. Deixa que la persona experimenti. Deixa que es faci les seves preguntes, i guia'l perquè respongui les seves preguntes, simplement, ajudant-lo perquè se'n formuli d'altres noves, també. La millor forma de motivar algú en ciència o en coneixement en general, és deixar que aquesta mateixa persona sigui guia del seu aprenentatge. Que el que ell/a es pregunta es respongui, d'alguna manera, utilitzant la seva curiositat, que el porti a noves preguntes. L'enemic més gran de l'educació és la imposició.

La ciència és un gran element que aporta aquests valors a la societat. Els valors de la ciència són valors com el treball, la disciplina, compartir, cooperar, col·laborar, la humilitat, la passió. Aquests valors han sorgit, també, de la mentalitat científica. Al final, quan es van preguntar què és la Terra i es van adonar que no era el centre de l'univers, aquí va haver-hi una transformació de pensament brutal. La ciència ha anat modelant la manera com entenem el món i, per tant, com ens entenem a nosaltres mateixos. En utilitzar la ciència per entendre l'univers estem entenent què som i, per tant, estem modelant els nostres valors, els nostres principis i la manera com vivim. Em sembla fonamental saber que, responent preguntes que sembla que no tenen sentit, alhora estem responent les preguntes més fonamentals de quin és el nostre paper en l'univers.

La tasca dels docents a Espanya està molt poc valorada. Almenys, no està al nivell, possiblement, del que es mereixen. Professors amb condicions molt dures a l'hora d'elaborar les seves classes, aules massificades, poc temps, poc pressupost, poc reconeixement social... És super fàcil criticar la tasca del docent… Crec que s'estan fent coses bones i vull, per tant, compartir-les. Vull donar veu a tots aquells docents amb els quals jo he treballat durant més de cinc anys, que fan coses espectaculars, que s'hi deixen la pell i que tenen uns valors que intenten transmetre: de treball, d'entrega, de passió… I una vocació terrible. Es valora molt poc la tasca d'aquests grans herois i heroïnes que, dia a dia, es lleven amb la il·lusió de crear generacions que siguin millors que nosaltres, de crear persones i professionals que prendran l'impuls de crear quelcom diferent i millorar el lloc on vivim. Però això no resta que hi ha coses que es poden millorar i que és bo i positiu tenir una actitud crítica. Jo en aquests tres darrers anys he estat treballant en processos d'innovació educativa d'àmbit europeu, en un projecte que es diu el projecte Creations. És un projecte finançat per la Comissió Europea on participem 16 membres, laboratoris, instituts, universitats de tot Europa i on intentem veure què falla i com es pot millorar. Jo em posava de molt mal humor quan entrava a classe i el professor em donava una solució a un problema que jo mai no he tingut, que mai no m'he preguntat i no sé en què consisteix... Em dona una solució que ni tan sols entenc, a un problema que ni tan sols tinc. El professor es planta davant dels alumnes i els explica alguna cosa donant-los a conèixer una cosa que ni tan sols s'han plantejat. Per a mi s'està començant la casa per la teulada. I una cosa que s'està fent és que s'està trencant completament la manera com s'aprèn. Quan un professor va a classe i es posa a respondre preguntes utilitzant les equacions, està anant al final del procés d'aprenentatge, perquè hem dit que, naturalment, aprenem amb el mètode científic.

Més informació de Javier Santaolalla

Biografia
Doctor en física de partícules i enginyer de telecomunicacions, Javier Santaolalla ha treballat durant diversos anys per al CERN. També és creador, juntament amb altres companys, del projecte 'Locos por la ciencia', un programa d'educació adreçat a joves i professors que cerca despertar vocacions científiques.
Faqs
Quins grans misteris de la física queden encara per resoldre?

Una de les coses de les meravelles de la física és el fet que hi hagi tantes coses per descobrir. Una de les qüestions més interessants de la física és que cada vegada que responem una pregunta en sorgeixen d'altres. La física, moltes vegades, toca la filosofia. I aquesta és una de les coses que, a la gent que li agrada entendre l'univers, els agrada més. El fet que arribi un moment en què ens poguem fer preguntes com: realment l'univers té un conjunt de coneixements últim? És a dir, hi haurà un moment en què les preguntes cessin? Ningú no ho sap. La física no només intenta respondre les preguntes que els mateixos científics es fan, sinó fins i tot les preguntes que mai ningú no s'ha fet. Potser és molt més interessant el que queda per descobrir, que hom no s'ha preguntat, que intentar corroborar una cosa que algú ja es va preguntar. Moltes vegades, el problema de la física i de moltes branques de la ciència, és que no fem la pregunta correcta. I per això dic que, potser, la pregunta més oberta i més interessant de la ciència és la pregunta que mai no es va fer.

"Perdrem la nostra essència el dia que deixem de preguntar-nos qui som i cap a on va l'Univers".


Pots veure el vídeo complet aquí.