Gregorio Luri

Mestre

"La música, les matemàtiques o la lectura són grans educadors de l'atenció".

El sentit comú com a base de l'educació.

Existeix una espècie de neurosi dels pares joves. No en tenen prou de fer-ho bé; volen fer-ho plusquamperfet. I cerquen aquesta resposta exacta en algun lloc. Perquè com que estem immersos en una cultura tecnològica que ens ve a dir que per a cada problema hi ha una resposta concreta, exacta i precisa, doncs fem aquesta translació de l'àmbit tecnològic a l'humà. I, a més, hi ha moltíssims mitjans relacionats amb l'educació que ens estan bombardejant contínuament amb missatges del tipus: “Les 5 coses que has de fer per a…” o “Les 3 coses que has d'evitar per a…” És a dir, en la cultura tecnològica actual, estem envoltats de la fe que hi ha respostes tècniques per als problemes humans, i les coses no van per aquí. Les coses no van per aquí, i com més cerques aquestes respostes, més sensació tens que el món està ple de respostes que tu, a casa teva, no trobes. El que cal fer, bàsicament, és dir: “Tranquils, nosaltres no hem inventat la família”. La Bíblia comença amb una història d'Adam i Eva, que tenen dos fills i sense tenir ni males companyies ni Internet ni res d'això, mira com surten. Bàsicament el que vull dir és que no hi ha substitut en l'educació per al sentit comú. I el sentit comú és el que t'has de construir, perquè el sentit comú necessari per a la teva família no és el sentit comú necessari per a la família del costat. I això que has d'anar construint de la teva pròpia experiència, no té substitut, no hi ha substitut per a la construcció de la teva pròpia experiència.

És urgent sortir en defensa del sentit comú. Cal demanar als pares que tinguin confiança en si mateixos, que s'equivocaran, com es van equivocar els nostres pares i com s'equivocaran els nostres fills. Però és que la vida humana és això. A més, hi ha sempre en un fill un element d'incertesa que està allà i, precisament aquesta confiança en el fet que hi ha respostes tècniques, ens oculta aquest element atzarós d'incertesa. És a dir, aquells somnis que tots els pares tenim de manera espontània a la vora del bressol dels nostres fills, imaginant, d'alguna manera, que el seu futur ens ajudarà a superar totes les nostres frustracions biogràfiques, doncs estan condemnats fatalment a no complir-se. I especialment en aquests moments en què animem els nostres fills a ser autònoms, després resulta que són autònoms i ens posem les mans al cap. Jo diria, primer, que és important que els pares assumeixin que alguns fracassos tindran, i que no és possible controlar les coses humanes. Però per assumir-ho, el que cal fer és no posar la seva responsabilitat en mans d'un especialista —que no vol dir que quan tinguis problemes importants no busquis ajuda, però la major part dels problemes quotidians, són els problemes mateixos de la vida humana.

De vegades es diu que els pares actuals o les famílies actuals han dimitit. És absolutament fals. Mai no s'havien preocupat tant els pares pels fills com ara. El que passa —i aquest és un fenomen molt interessant que cal estudiar— és que, si mirem el grau de participació de les famílies en preescolar o durant els primers anys de primària, és massiu; mentre que el grau de participació dels pares en les eleccions per als consells escolars en secundària, ronden al voltant del 4% o 5%. Això vol dir que han començat l'escola amb molta il·lusió i a poc a poc han anat abandonant aquestes il·lusions i posant la responsabilitat dels fills en mans dels professors. Clar que és cert que hi ha una delegació de responsabilitats, però aquesta delegació de responsabilitats va acompanyada per un creixement de la incertesa respecte del futur. Quan jo estudiava, que feia quart i revàlida, doncs sabia que en acabar quart i revàlida tenia feina. I, de fet, en la generació dels meus pares se sabia perfectament que progressar significava treballar menys que els teus pares i guanyar més. Avui, quan mirem els nostres fills o els nostres nets, podem dir amb sinceritat que treballaran menys que nosaltres i guanyaran més? S'ha incrementat la incertesa respecte del futur i necessitem algunes subjeccions que ens donin estabilitat i em sembla lícit exigir a l'escola una part d'aquesta estabilitat, entre altres coses, perquè la diferència entre els mestres i els pares, resumint-ho molt, podríem plantejar-la així: “els mestres són els professionals, els pares els aficionats”.

El debat sobre si els talents es deuen a la natura o a la cultura, és a dir, si els trobes al bressol o en el desenvolupament, difícilment es pot resoldre. Quan pots detectar el talent d'un infant no és quan ha nascut, sinó quan ja fa un temps que viu entre nosaltres. I, per tant, dir que és genètic… És un debat teòricament molt interessant, però no ens porta enlloc. El que sí que podem plantejar-nos és: perquè hi hagi possibilitats de desenvolupar el talent que sigui, hi ha d'haver, primer, capacitat atencional, capacitat de concentrar-te en el que estàs fent, i insistència en el seu desenvolupament, perquè hi ha moltíssims talents malaguanyats per manca de capacitat atencional i per manca d'insistència. Podríem dir que, en el nostre estat normal, el nostre estat espontani és el d'un mamífer que és a la sabana i necessita tenir consciència de tots els punts de l'horitzó per si hi ha algun depredador, i anem d'aquí cap allà amb l'atenció permanentment. Per poder desenvolupar un talent de nosaltres, hem de concentrar la mirada, retreure-la de l'horitzó i concentrar-la en un punt i mantenir-la. I aquesta és una habilitat que cal exercitar-la i practicar-la, i cal desenvolupar-la.

Les noves tecnologies porten un ritme de desenvolupament que és moltíssim més accelerat que la nostra capacitat per analitzar les seves conseqüències, i és un altre element d'incertesa en què ens movem. Cal compensar les incerteses amb un coneixement de base, perquè cap ésser humà és capaç de viure ni de moure's sensatament en un medi ambient poblat només d'incerteses. Necessites agafadors ferms fins i tot per poder mesurar la importància dels elements d'incertesa. Llavors, amb bona part del que ens està passant amb la tecnologia, és una espècie de maremàgnum en què hi ha barrejades moltes coses. Hi ha interessos comercials legítims, però que no necessàriament coincideixen amb els interessos pedagògics. Les empreses relacionades amb noves tecnologies semblen com si fossin ONG, les rebem com si no fossin empreses i entren fàcilment, de vegades, amb la mitologia que les noves tecnologies venen a ser una cosa així com una nova teologia de l'alliberament, que resoldran tots els problemes.

Més informació de Gregorio Luri

Biografia
Llicenciat en Ciències de l'educació, doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, Gregorio Luri és mestre, a més d'escriptor, amb més de vint obres publicades sobre filosofia i educació. Luri defensa el sentit comú, l'error com a part de l'aprenentatge i renega de fórmules pedagògiques màgiques. Un retorn als orígens amb matisos.
Faqs
Quina funció poden exercir els avis en l'educació dels seus nets?

En el creixement d'una persona, un dels elements essencials és la seva participació en els diferents àmbits de copertinença. Copertinença. Utilitzo molt aquesta expressió, perquè un àmbit de copertinença és aquell al qual no només tu hi pertanys, sinó que sents que els que hi són et pertanyen d'alguna manera: la família, els avis, els amics, etcètera. El creixement en diferents àmbits de copertinença et permet entendre que hi ha diferents lògiques de relació humana. Que a casa dels avis hi hagi algunes normes, algunes coses, alguns objectes, hi hagi una forma de vida que no és exactament idèntica a la teva vida familiar, i a casa de l'oncle hi hagi també diferències. La capacitat per moure's d'una manera natural en ambients diferents és un dels components essencials de l'educació d'una persona. Hi ha una certa relativització de les coses, en els avis. I això et permet veure les coses d'una manera més relaxada, i aquest tracte, aquest ambient de més relaxació em sembla que és important. A mesura que passa el temps, cada cop valoro més una cosa que em deia la meva mare —i mira que m'he llegit llibres d'educació i he vist fórmules, definicions… La meva mare em deia: “Fill, estudia perquè et puguis moure per qualsevol lloc o perquè et puguis presentar a qualsevol lloc”. Bé, per poder presentar-te a qualsevol lloc, a més d'estudiar, necessites tenir experiència en llocs diferents. I crec que precisament una persona educada és la que sap comportar-se amb naturalitat amb un captaire i amb un príncep. Per això és important obrir els mitjans i no tenir tanta preocupació per viure la família —pare, mare, infant— com un nucli tancat. Cal obrir-se, cal obrir-se i cal permetre una pluralitat de relacions.

"Animem els nostres fills a ser autònoms i quan ho són ens posem les mans al cap".


Pots veure el vídeo complet aquí.