Eva Millet

Periodista i escriptora

"L'educació també és caràcter: Cal deixar que els fills facin coses per si mateixos".

Un al·legat en contra de la sobreprotecció de pares i mares. Així perjudica els infants.

Com a pares/mares, la nostra missió és protegir els nostres fills/es i ajudar-los a créixer com a persones. Però, avui, s'ha confós aquesta protecció natural que implica l'exercici de la paternitat/maternitat, el sentit inclusiu del terme, amb una hiperprotecció. Als pares/amres se'ls està fent creure que, per ser bons pares/mares, els infants no han d'experimentar malestar, no han de patir contradicció, no han de tolerar la frustració, i que ser un bon pare/mare implica gairebé exercir de guardaespatlles del fill/a. El fill/a es converteix en un ésser intocable.

Educar és deixar anar, és donar eines als teus fills/es perquè es vagin espavilant, vagin creixent i vagin adquirint autonomia. Si tu estàs tot el dia darrere l'infant protegint-lo de tot el que li pot passar, no només li crees ansietat; també l'estàs incapacitant. Li estàs traient una de les eines bàsiques de la vida, que és l'adquisició d'autonomia. Llavors, sobreprotegir és desprotegir.

Sempre hem d'estar pendents dels fills/es, però no intervenir a la primera de canvi. Si el teu fill/a cau al parc, no corris com Usain Bolt a rescatar-lo, perquè aconseguiràs que l'infant no sigui capaç d'aixecar-se per si mateix. La nostra tasca és observar, estar pendents, però veure, també, com ells/es es desenvolupen a la vida.

La baixa tolerància a la frustració és una de les característiques dels hiperinfants. Els hiperinfants són el producte d'aquesta hiperpaternitat, que és aquest estil de criança de moda a occident, que és típic de les classes mitjanes-altes i que implica una hiperatenció, una hiperprotecció i una sobrepreocupació pel fill/a. És una criança, gairebé es podria dir, monstruosament intensiva. El fruit d'aquesta hiperpaternitat és l'hiperinfant i una de les seves característiques és la baixa tolerància a la frustració.

Sembla que perquè l'infant gestioni les seves emocions i tingui molta autoestima, del que es tracta és de dir-li que és meravellós i no dir-li mai que no. Però llavors no estàs fent un infant amb autoestima, estàs fent un infant que és un narcisista. Una bona gestió de les emocions vol dir conèixer, tu, les teves emocions, positives i negatives, però també les dels altres. Una altra eina per tolerar la frustració: donar alternatives.

Els infants han de jugar i aquest model d'hiperpaternitat està omplint els infants de tardes carregades d'extraescolars, tot programat, tot estructurat… Aquest model "hiper" s'està carregant el temps per jugar dels infants, que és un dret reconegut per les Nacions Unides i que qualsevol pedagog amb dos dits de front et diu que és l'essència de la infància. I en el joc, aquest joc lliure, sense estructurar, sol o acompanyat, no només aprenem a treballar en equip, a ser creatius, sinó que també aprenem a tolerar la frustració.

L'educació és també el caràcter. Necessites educar el caràcter per tenir unes eines per implementar aquests coneixements. Educar els nostres fills en la valentia. Avui hi ha moltes pors entre els infants, perquè aquesta sobreprotecció no els ajuda, els pares no volen ajudar-los a enfrontar-se a aquestes pors. Cal educar la valentia, l'empatia, la resiliència i cal començar a deixar que els infants facin coses per si mateixos. No grans coses, sinó coses petitones. Que carreguin, ells, la seva motxilla.

Una atenció excessiva als fills/es és fer coses per sistema amb ells, que ells estan capacitats per fer. I el millor exemple que poso són els deures. Avui, s'ha normalitzat fer els deures amb els fills, és un signe de bon progenitor. De fet, fins i tot es parla que ha substituït l'àpat familiar, el moment familiar de posar-te a fer els deures amb els infants, però també s'estan fent els deures pels fills/es.

Posar límits no és dir a l'infant: “No, no, no”, tot el dia. Un límit seria dir-li a un adolescent que el mòbil fora de l'habitació a l'hora d'anar a dormir perquè els mòbils a les habitacions són bombes de rellotgeria, no? I els límits també són una boníssima eina per educar la tolerància a la frustració.

Coneix més Eva Millet

Biografia
Periodista i escriptora especialitzada en educació i criança. Autora dels llibres “Hiperpaternidad” i “Hiperniños”. Adverteix de la sobreprotecció extrema, que està creant una generació de joves ansiosos, dependents i amb una baixa tolerància a la frustració, i ofereix receptes per combatre aquest fenomen. Per exemple, confiar en els fills o educar el caràcter.
Faqs
És cert que l'ansietat està afectant els estudiants?

L'ansietat és una de les característiques dels hipernens i els adolescents. És un estat que s'ha normalitzat. Stella O’Malley, una psicòloga, em deia que ella els veu com a cignes a Instagram, a aquests adolescents —fantàstics, guapíssims, fent viatges, tots molt monos…—, però, per dins, tenen una ansietat brutal que moltes vegades es tradueix en fòbia escolar. Al món anglosaxó cada vegada hi ha més joves que no poden anar a l'escola. No es poden enfrontar amb això. L'any passat va haver-hi un informe de l'Associació Americana d'Escoles de Secundària que va detectar que el 62% dels alumnes nord-americans havien patit algun episodi d'ansietat extrema durant el curs. L'últim informe del Pla Nacional sobre Drogues ha detectat que un de cada sis adolescent ha consumit ansiolítics en el darrer any. Ansiolítics com Diazepam, Valium… I per què se'ls prenen? Doncs per ansietat davant d'un examen o davant d'una ruptura. Aspectes de la vida que abans eren normals —durs, però normals—, que havíem d'aprendre a superar, avui es tracten amb pastilles. És una de les conseqüències d'aquesta criança sobreprotectora.

"Es parla de la baixa tolerància a la frustració com si fos una malaltia crònica, però cal aprendre a gestionar-la".


Pots veure el vídeo complet aquí.