Alicia Banderas

Psicòloga clínica i educativa

"El millor extraescolar per als infants és el joc lliure".

Una reflexió sobre l'excés d'activitats programades i de pantalles de visualització de dades en la infància.

Els pares volen que els seus fills siguin més brillants, adquireixin més habilitats, més capacitats, gairebé com a supernens.

Els infants, el que més necessiten aquest primer any és el desenvolupament dels seus sentits. De fet, és la part principal del seu desenvolupament. Comencen per experimentar les sensacions. Comencen el descobriment de tots els sentits. Primer van les sensacions, després va la percepció, i després va la cognició. És a dir, el pensament, la interpretació de tot el que passa. I només és a través dels sentits que l'infant pot organitzar les seves experiències vitals. Per què introduir més elements si els infants el que necessiten és aquest contacte per poder aprendre? Els infants sempre prefereixen una figura humana.

El cervell dels infants no és cap esponja. De fet, fins i tot l'esponja no pot absorbir més líquid que el que la seva pròpia capacitat li permeti. Fins i tot amb l'ús excessiu es desborden i es degraden. I això és el que pot passar en el cervell dels infants. Què són el que anomeno “nens sobreestimulats”? Són aquells nens a què sotmetem a una excessiva estimulació, fins i tot abans que el seu cervell estigui preparat, de forma precoç i primerenca. I, al final, el que generem en ells és un bloqueig i un estrès en el seu aprenentatge. I, també, de vegades, els apuntem a excessives classes extraescolars que ni tan sols han triat o desitgen. Això també crea una desmotivació. És molt important el fet de sentir que alguna cosa t'agrada, se't dona bé, per després sentir aquesta autorealització.

Cal respectar el ritme d'aprenentatge dels infants. Per què tenim infants de dos anys a classe de xinès, d'anglès, de natació, d'estimulació musical…? Al final, ja no són ells, els estressats; són famílies estressades. Què necessita l'infant? Joc lliure. Sabem que el coneixement es genera des de dins cap a fora. L'infant ha de ser el protagonista de les seves pròpies creacions. A partir dels tres anys, ha de jugar al joc simbòlic, que és fer veure que soc metgessa, que soc advocada, botiguer…

Seria molt important que poguéssim conviure els dispositius electrònics, que ara s'han convertit en aquest joc principal dels nens, amb jocs més tradicionals i jocs a l'aire lliure. És important recuperar aquells jocs de taula: el parxís… És important sortir amb el monopatí, amb els patins, amb la bici. Sortir al camp. Per poder equilibrar. I després, potser, podríem tenir una estoneta de pantalles. Si tu t'acostumes a saciar el plaer a través d'una pantalla, cada vegada necessitaràs més estímuls que, de vegades, poden ser nocius. I estaran exposats a estímuls de manera molt prolongada, i llavors perdran l'interès per aquelles activitats de la natura, que van a un ritme molt més lent.

És molt important que els pares passin temps jugant amb els fills. Sabem el benefici que té el joc: el desenvolupament de la creativitat, el desenvolupament de l'aparell psicomotor. Però per als pares hi ha tres qüestions fonamentals per les quals seria meravelló per a la interacció de pares i fills. Una, perquè quan tu jugues amb els teus fills possiblement ets la millor versió de tu mateix. Ets el teu jo més amable. Et veuen en un moment relaxat, en un moment d'oci. De vegades, ens passem la vida alliçonant els nostres fills per educar en valors. L'empatia, el bé i el mal, la paciència, saber perdre… Doncs el joc és una meravellosa manera de compartir sense obligar, sense alliçonar, i que ells puguin interioritzar aquests valors.

L'ús abusiu de les pantalles, lògicament, és perjudicial. Perquè, de vegades, no es viu una vida equilibrada entre l'online i l'offline. Fer un ús adequat de les tecnologies pot ser molt enriquidor. La qüestió és quan ja, per a tu, és un refugi. Llavors, què estem veient en aquest sentit? Els infants estan construint com una identitat una mica fragmentada. Per què? Perquè tu t'exposes al món. Sembla un ball de màscares. Tu, a través de la xarxa, pots ser qui vulguis ser. Llavors, l'autoengany està a flor de pell. És a dir, jo puc exacerbar els meus trets més positius, puc mostrar-me davant d'aquest grup d'una determinada manera… Com a mercè dels altres. Llavors, al final, la teva autoestima no està construïda en una base sòlida, sinó que és: “A veure com m'adapto. I també depenc de les meves publicacions, dels "likes", els “m'agrada”, que els altres m'atorguin per a, jo, sentir-me bé. Llavors, al final, estan pendents contínuament d'aquest feedback, de ser aprovats i acceptats, que és el que més vols en la preadolescència i l'adolescència. Aquest és el perill, de vegades. No saber qui és un i formar una identitat més unificada. Quan et relaciones a través de la xarxa i no vols algú, el desconnectes en un tres i no res. Pots dir: “Aquest no és amic meu, i fora”. En la convivència, a la teva classe, a l'esbarjo, no pots apagar aquesta persona, has de conviure amb ella. Estem veient un repunt d'una baixa tolerància a la frustració, de determinats conflictes, d'agressivitat, perquè clar, no saben manejar la presència de l'altre, que ha de ser-hi i amb qui has de conviure.

Com podem controlar la ira dels nostres fills? Doncs, principalment, els infants han de saber el que senten. I, de vegades, nosaltres no ho permetem. No permetem ni tan sols, de vegades, l'empipament; el reprimim. O els moments d'ira. I de vegades la ira és una emoció universal. El mateix que la tristesa, el mateix que l'alegria. Sembla, també, que la nostra societat et fa sentir millor si treus la ira en comptes de treure la tristesa. Perquè amb la ira, tu et reafirmes i de sobte et trobes poderós, t'apoderes. En canvi, la tristesa genera abatiment.

Coneix més Alicia Banderas

Biografia
Aquesta psicòloga clínica ha guanyat premis com el de periodisme de televisió. És autora dels llibres “Hijos felices”, “Pequeños tiranos” i “Niños sobreestimulados”. Fa més de dues dècades que treballa amb infants i adolescents en projectes educatius. Un dels seus principals cavalls de batalla és l'excés d'activitats extraescolars, i defensa el valor del temps en família i del joc.
Faqs
Com podem ajudar els infants a sobreposar-se davant l'adversitat?

Els pares i les mares tendim a una sobreprotecció que limita la pròpia capacitat dels infants. Jo vull rescatar el terme “resiliència”. Molt encunyat, a més, per l'expert Boris Cyrulnik. Ell diu: “La resiliència és la capacitat que tenim les persones de sobreposar-nos a l'adversitat”. Fins i tot de sortir-ne enfortits. La vida ens pot donar un munt d'embats en qualsevol moment. De vegades, ens hem d'anar entrenant en petites frustracions o en petites situacions ja des de petits, perquè si no, quan vingui alguna cosa grossa, no aixecarem el cap. Hi ha cinc atributs que tenen les persones resilients, i, per tant, els nens i nenes resilients. Si ja hem vist que existeixen, per què no treballar-los? Si no sobreprotegim els nostres fills, els nostres fills seran capaços de fer coses per ells mateixos i, de vegades, també és una autonomia emocional. Els infants que perseveren, que proven una vegada i una altra, són els nens que, al final, també tenen un enfocament de futur. Si ja sabem que aquests atributs els poden tenir els nens resilients, ja podem treballar moltes coses sobre ells perquè surtin enfortits i no caure en la sobreprotecció.

"El cervell dels infants no és una esponja. De vegades, estan sotmesos a una estimulació abans que el seu cervell estigui preparat".


Pots veure el vídeo complet aquí.